Sistema electoral: eina de regeneració (I)
Estem vivint moments convulsos. Els partits estan obligats a deixar d’actuar com fins ara i han d’adoptar formes noves. Uns ho podran fer. Altres seran escombrats per formacions més joves. Aquesta etapa és la peça fonamental d’un procés més ampli que coneixem com a “regeneració de la classe política”. És essencial, ja que la democràcia funciona amb partits. Quan no hi ha partits saludables, no hi ha veritable democràcia.
Tanmateix, trobo a faltar una autèntica passió per aquesta renovació. Fa la sensació que els partits es pretenen reformar malgré eux. Com si no s’ho acabessin de creure. El més preocupant és que les noves formacions que van apareixent —les que pretenen protagonitzar un relleu fresc— mantenen atavismes. I és que tots són fills d’un sistema electoral del qual ningú vol prescindir.
En aquest article, que continua demà, desitjaria estimular una reflexió sobre les bondats globals d’un sistema electoral correcte. Concretament, del que es basa en el districte electoral uninominal. Dels grans avantatges que reporta als països que l’han adoptat correctament. Als catalans ens agrada ser creatius, però en aquest cas, com en tants altres, pregaria observar i copiar el que succeeix en altres indrets.
El districte uninominal. Segons aquest sistema electoral, a cada circumscripció, o districte, només resulta elegit un diputat; i només un. El territori es divideix en tants districtes com escons té el Parlament corresponent. Cada districte té el seu diputat. Aquesta és l’essència del sistema de districte uninominal. Per exemple, l’Assemblea Nacional Francesa té 577 diputats que corresponen a 577 districtes electorals (anomenats circonscription). A París n’hi corresponen 18, mentre que el departament dels Pirineus Orientals (capital, Perpinyà) en té 4. Segons el nombre d’habitants. Hi ha districtes que agrupen diversos pobles. Dels 650 districtes electorals (anomenats allí constituencies) en què es divideix el Regne Unit, 73 corresponen al Gran Londres, mentre que Glasgow en té 7. L’estat d’Alabama té 7 escons (corresponents als 7 congressional districts) dels 435 que té la Cambra de Representants a Washington. Baviera té 45 diputats (dels quals 5 són de Munic) dels 299 diputats del Parlament (Bundestag) corresponents als 299 districtes (Bundestagswahlkreis) en què es divideix electoralment Alemanya. Etc.
L’elecció del diputat. El més important del sistema és complir amb el principi bàsic: un districte, un diputat. Ara bé: com s’ha d’elegir aquest diputat? N’hi ha per a tots els gustos. Però martellejo intencionadament: de tots els candidats que es presenten a un districte, només un surt elegit. La resta se’n van a casa (o al partit).
Al Regne Unit (com a la majoria de països anglosaxons) surt elegit aquell diputat que ha tingut més vots, i prou. En una primera i única volta. Això vol dir que un diputat pot sortir elegit amb menys del 50% dels vots emesos (cosa que té lloc indefectiblement en aquells districtes on es presenten més de dos candidats). Els crítics d’aquest mètode argumenten que, en el límit, aquest sistema a una sola volta (first-past-the-post, “el que guanya, s’ho endú tot”) podria permetre arribar a tenir un Parlament monocolor —tots els diputats del mateix partit— sense haver aconseguit globalment ni el 50% dels vots (per exemple, si cap diputat hagués tret aquest percentatge al seu districte). La reforma d’aquest sistema d’elecció es va sotmetre a referèndum al Regne Unit l’any 2011 i va sortir derrotada.
A França l’elecció es fa en dues voltes. Tots els diputats que obtenen més del 50% dels vots al seu districte són automàticament designats. Aleshores, en aquell districte ja no caldrà fer segona volta. Ara bé, als districtes on cap candidat ha obtingut més del 50% dels vots, se celebra una segona volta a la qual només es poden presentar els dos diputats que han quedat més ben situats. Objectiu final: aconseguir que els diputats hagin estat elegits, tots ells, per més del 50% dels vots del seu districte. Ja sigui amb una volta o amb dues. El sistema també subministra informació a l’elector, de tal manera que li permet, si ho vol, rectificar. Això és el que succeeix quan, després de la primera volta, alguns electors detecten que, a nivell del país, podria guanyar un partit que, per dir-ho d’alguna manera, no és desitjat col·lectivament (per exemple el que ha tingut lloc diversos cops amb el Front Nacional). La segona volta pot fer que s’arribi a pactes per tal que un candidat es retiri en favor d’un altre, etc.
A Alemanya, la meitat (299) dels escons del Bundestag (el Parlament federal) s’escullen seguint el mètode anglosaxó: el candidat que té més vots, encara que no arribin al 50%, és designat diputat del districte. L’altra meitat del Parlament s’acaba d’omplir mitjançant llistes de partit, tancades, com fem aquí. En aquesta segona meitat, la circumscripció utilitzada és el land (l’equivalent a la comunitat autònoma) i s’assignen els escons seguint el sistema proporcional, com també fem nosaltres. Per tant, els electors han d’emetre dos vots i la papereta de votació té dos cossos: en una hi figura la llista de diputats que es presenten al districte i l’elector en marca un nom. En l’altra meitat, hi ha la llista de partits que es presenten al land i l’elector selecciona aquell que més li agrada. Com si s’elegissin dues cambres, cadascuna amb sistema electoral diferent, però que conflueixen en el mateix Parlament. Per tant, pot ser que l’elector voti un candidat d’un determinat partit per al seu districte, però a l’hora de votar la llista tancada voti un partit diferent. Convé fer atenció a aquest sistema mixt, ja que és un dels que, en un moment determinat, alguns partits suggerien com el més convenient per a Catalunya —tots sabem que ens agraden les coses com més complicades millor.
Demà analitzarem la bondat del sistema de districte uninominal, ni que sigui mixt, com l’alemany.
