Sistema electoral: eina de regeneració (i II)

Els avantatges del sistema de districte uninominal són molts. Però, si els haguéssim de resumir en un, podríem dir que treu poder a l’aparell del partit i passa el protagonisme al diputat. A l’elector, al capdavall. Analitzem alguns avantatges amb cert detall.

L’aparell del partit no ho determina tot. Darreres eleccions a l’Assemblea Nacional francesa. Al districte de Charente-Maritime-1èr va guanyar el senyor Olivier Falorni, un díscol que havia marxat del PSF enfadat perquè el partit, des de París, va entaforar com a candidata socialista del districte la senyora Ségolène Royale, en lloc seu. El senyor Falorni es va presentar com a independent i l’electorat el va escollir. Allez chez vous, Ségolène!

Evitar la demagògia partidista. Qualsevol incident al districte és un afer del seu diputat. Com una mena d’alcalde que té escó al Parlament. L’any 2011, al barri londinenc de Tottenham van tenir lloc uns greus aldarulls socials que van durar dies. El diputat del districte de Tottenham era el laborista senyor David Lammy. Si el Partit Laborista hagués practicat qualsevol tipus de demagògia a la Cambra dels Comuns contra el govern tory, el primer ministre Cameron hauria pogut preguntar al senyor Lammy com és que no havia sabut descobrir el malestar del seu districte abans que tot esclatés. En lloc de tot això, govern i oposició van treballar junts per solucionar el problema.

El diputat obligat a passar comptes. El diputat té oficina al districte, on els electors poden anar a exposar iniciatives, a protestar o a donar el seu parer. El diputat ha de respondre ell, individualment. Difícilment pot escudar-se darrere el partit. Res del que succeeix al districte li és aliè: un ambulatori que no funciona, massa clots al carrer, una escola conflictiva, etc. Continuem amb el diputat Lammy de Tottenham. Visitin el seu lloc web, per fer-se’n una idea. No cal dir que la responsabilitat és alta. No es pot escaquejar.

El diputat arrisca i s’ha d’esforçar. El fet és importantíssim a l’hora de solucionar els problemes del ciutadà. Com que només un individu pot sortir elegit diputat del districte, l’afectat ha de treballar per no perdre el lloc de treball a les pròximes eleccions. Com a contrapartida, si ho fa bé, l’electorat li és fidel i li dóna poder. Tornem als exemples. Visitin el lloc web del diputat Olivier Falorni de que parlàvem al principi. Observin les iniciatives que ha presentat. Intenta defensar els interessos dels seus electors. Per això el seu districte el va votar, malgrat que havia abandonat el partit. (Nota: Si un diputat català no té ganes de treballar, simplement, no treballa; i no succeeix res. Així l’hi va confessar, a aquest columnista, un diputat del Parlament.)

Són els electors els que governen el partit. No cal muntar xarlotades de democràcia interna de partits, com succeeix aquí. Amb el sistema de districte unipersonal, el diputat té poder. El partit i el diputat estan mútuament condicionats. El partit no pot actuar com vol, ja que, si no escolta les iniciatives dels diputats, pot perdre l’escó. El pot perdre o bé perquè l’electorat queda descontent, o bé perquè el diputat marxa del partit i, si ho ha fet bé, pot ser que s’endugui, de passada, els vots —ja ho han vist amb el cas d’Olivier Falorni—. Per tant, els partits estan obligats a escoltar permanentment, mitjançant els seus diputats, els desitjos dels electors. Tots hem pogut veure els diputats tories o laboristes britànics votar en contra del seu partit. O els congressistes nord-americans votant creuats. O el primer ministre Valls, dimarts d’aquesta setmana, rebent els vots en contra de diputats del seu partit. Tot això és saludabilíssim.

Els vots no malaguanyats. Massa sovint se senten queixes semifeixistes: “El meu vot val igual que el d’un illetrat!” La incitació és fàcil. El districte desactiva, en certa mesura, aquesta temptació. Aglutina interessos objectius, ja que els residents del districte acostumen a tenir interessos prou comuns. Les circumscripcions grosses dilueixen responsabilitats polítiques i els interessos contraposats neutralitzen l’acció. Circumscripció de Barcelona: quins interessos concrets comparteix el ramader de Bagà amb el propietari d’un xiringuito a la platja de Sitges?

El fals mite del bipartidisme. Molts diuen que el sistema de districte uninominal genera bipartidisme. Enganyós. El que succeeix és que els partits no són monolítics. És a dir, dins d’un partit sobreviuen molts subpartits, perquè les sensibilitats polítiques no només es toleren sinó que s’exerceixen permanentment. Perquè els diputats tenen poder: el dels electors. Per això, en molts temes voten creuat: propostes d’un partit tenen el vot contrari de diputats propis i, en canvi, poden tenir el suport de diputats de l’oposició. Com succeeix en un sistema neuronal, els terminals d’una neurona són més a prop de la neurona veïna que no pas del centre de la pròpia neurona. Perquè l’elector ha votat un diputat, una persona amb un pla i un programa per al districte. Aixoplugat per un partit que, evidentment, li dóna infraestructura operativa i musculatura. Però que no l’obliga a renegar dels desitjos de l’elector.

Llistes obertes? No, gràcies! Apel·lar a les llistes obertes en sistema proporcional és fer el joc als que volen mantenir l’statu quo. En primer lloc, la circumscripció és gran i està representada per molts diputats. Es manté la desconnexió del diputat amb el seu electorat. A més, davant una llista oberta, l’elector només coneix uns pocs candidats (els que surten als mitjans de comunicació). Per tant, només en pot marcar uns quants a la papereta. La resta (fins a arribar a la quota que a aquell partit li correspon per proporcionalitat) són designats automàticament per l’ordre de la llista. Es continua colant la morralla que interessa a l’aparell del partit. Tot plegat un parany disfressat d’imatge participativa.