Sissí, emperadriu
Per aquelles coses, camino pel carrer Mariners, al barri de la Barceloneta, de Barcelona, i ensopego amb una dona que estén la roba a la sissí, al costat de la porta d’entrada de la seva planta baixa. La sissí és l’estenedor plegable (el dels dies que plou). En alguns barris de Barcelona (i diria que de Badalona) en diuen així, però no ho he sentit dir mai al meu poble. Esclar que, al meu poble, un estenedor d’aquests és absurd, perquè allà el sol hi sobra. Aquesta senyora, en canvi, no deu tenir eixida per la part del darrere i, esclar, no té balcó, ni terrat. Ha d’estendre al carrer. Diria, doncs, que el nom de sissí, aplicat a l’estenedor, ve del personatge de la pel·lícula Sissí, emperadriu, que duia unes faldilles amples que recorden el giny que ara dèiem quan és ple de roba. Recordo, per cert, que de petita en llegia les històries. N’hi havia una en què Sissí viatjava per Baviera d’incògnit amb les dames d’honor (jo m’emocionava per aquella vida solucionada econòmicament). I una de les dames s’enamorava d’un violinista, anomenat (deu ser cert el record?) Arno Zullitger. Quan la tal Sissí anava a les tavernes i demanaven “ jarras de rubia cerveza ” a mi se’m feia la boca aigua i encara ara la paraula Baviera em provoca un terrible Pavlov.
El cas és que la senyora estén la roba a la sissí. Sembla endreçada. Vull dir que ha fet una bugada de roba blanca. Tovalloles, calces i sostenidors. Potser perquè tots els passavolants les hi veuen. Uns sostenidors roses i amb farcit. Unes calces de conjunt. Jo no podria estendre tan a la vista dels desconeguts, perquè no rento tan polidament. Estenc de qualsevol manera, faig manyocs de calces meves i de la nena i aprofito una sola agulla, perquè sempre se’ns perden. Ella deu fer-ho sempre bé. Els veïns, el carter, veuen les seves calces al carrer. Algun d’ells, qui sap, hi pensa, algun cop. La dona és gran, però tan sensual...
