Aningú se li podia escapar que tornar la normalitat al Palau de la Música Catalana després de destapar-se el fosc cas Millet i les seves derivades seria una tasca enormement dificultosa, plena d'entrebancs i riscos, tot i que els fonaments per superar aquell trauma es construïren ben sòlids gràcies al suport incondicional que la centenària institució va rebre de tota la societat catalana, tant a nivell institucional com del mecenatge empresarial i dels ciutadans en general. Però qui sense cap dubte constituí la força legitimadora de tot el procés fou l'Orfeó Català i, particularment, els seus cantaires, quan reformaren les estructures de la institució i refundaren els seus vincles amb el Palau per ocupar responsablement el centre de decisió del qual tants anys havien estat allunyats i substituïts per aquella fanfàrria arrogant i burlesca del duet Millet-Montull. El principal capital de l'era post-Millet ha sigut sense dubte la unanimitat assolida perquè el Palau de la Música no fos mai més l'instrument de res que no fos la gran música i la cultura catalana.
Per això, no deixa d'omplir-nos de neguits que quatre anys després continuïn sortint notícies del Palau de la Música que no tenen res a veure amb les seves activitats corals ni amb la cultura musical. Són notícies pertorbadores que retornen sovint a la zona més obscura del cas Millet i deixen entreveure l'existència de zones de decisió que romanen en mans de subjectes que escapen al control dels òrgans representatius i de govern de l'entitat. Uns subjectes que, amb evident absència de deontologia professional, responen a interessos aliens als seus clients amb un agreujant: aquests comportaments afecten matèries tan sensibles com la de la condició i posició del Palau davant l'espoli i la credibilitat sobre la seva condició de víctima maltractada per anys de gestió obscura i delictiva dels antics directius. M'estic referint evidentment a l'ús que portaveus de CDC han estat fent d'escrits no autoritzats pels òrgans de govern del Palau exculpadors de la seva responsabilitat en el cas Millet.
Quan el setembre del 2009 el Palau de la Música va acordar personar-se en les diligències judicials i exercir l'acusació particular contra Millet i la resta d'imputats, ho va fer no sols perquè s'aclarís tot el que hi havia passat rescabalant-se del desfalc, sinó també, i sobretot, per salvar la institució de la intervenció judicial netejant i separant des de dintre mateix els mals gestors i còmplices que l'havien traït. Aleshores el Palau pogué reafirmar davant els tribunals la seva condició de víctima saquejada i maltractada i frenà des del primer moment rumors i suposicions sobre presumptes connivències dels membres de la junta directiva de l'Orfeó i del patronat de la Fundació amb els autors de l'espoli. Però el que al principi semblava ser, permetin-me la metàfora, un circ d'una sola pista, mesos després i acabades les auditories promogudes pel mateix Palau, resultà ser un complex circense d'almenys tres pistes on actuaven altres actors. Les dificultats per fer arribar els focus a aquells altres actors que es movien pels diferents escenaris van ser moltes. Continuen sent-ho.
La crisi econòmica i la dependència del Palau de la Música de les transferències pressupostàries que li arriben de dues de les administracions governades pel partit que està encausat en el cas Millet no auguren precisament una pacífica i lleial marxa del Palau de la Música cap al procés judicial que ja s'albira a l'horitzó. No obstant, correspondrà a l'Orfeó Català la decisió final de si prefereix defensar-se com a víctima o ser ostatge de maniobres més pròpies de la defensa que de l'acusació, que és en definitiva la condició que li correspon.
Avui tots esperem que els tribunals, amb la seva parsimònia característica, fixin les responsabilitats penals i civils, la qual cosa faran després d'avaluar totes les proves, escoltar els testimonis i també els processats, les parts acusadores i la defensa. Aleshores, hi haurà sentència, recursos i sentència. Al final tot acabarà i el pronunciament definitiu dels tribunals consagrarà la veritat jurídica, que serà la veritat vàlida en legalitat i que haurem d'acceptar ens agradi o no. Així és com funciona qualsevol país de democràcia madura i justícia moderna, encara que en aquests països ja fa anys que el cas Millet s'hauria jutjat i sentenciat. Mentre això arriba, sisplau, deixin tranquil el Palau de la Música Catalana.