Sísif i Catalunya

Aquest mateix dimecres dia 18 de juliol -data de funest record- tenia lloc, als Jardins del Palau Robert, la V Nit del Pensament, que organitza la Fundació CatDem amb motiu del lliurament del premi Ramon Trias Fargas d'assaig polític, premi que enguany ha recaigut en el politòleg Ivan Serrano per l'obra De la nació a l'estat , que molts frisem per llegir. De fet, aquest és el terreny en el qual es concreten actualment moltes de les inquietuds que afrontem com a país, enmig d'una situació de crisi severa que pot arrossegar-nos cap al desastre o que ens pot permetre de reconduir el rumb i assegurar una expectativa de futur que, francament, és molt negra. Les disquisicions nominalistes, com bé sabem, amaguen que el nom no fa la cosa i, com deia Joan Sales: a qui té la cosa, què li importa el nom? Per tant, ho anomenem nació sense estat, nacionalitat, estat nacional, etc., poc importa si no assolim una realitat de plenitud econòmica, política, lingüística i cultural.

Després dels parlaments del president de la Fundació, Joaquim Ferrer, i del seu director, Agustí Colomines, em va correspondre l'honor de fer l'elogi de l'assaig, gènere de la modernitat per excel·lència, de diverses cares i que ens dóna la mida del nostre present. M'havien precedit en la paraula representants il·lustres de disciplines que són presents en l'escenari de fons de l'assaig: la història -Ferran Mascarell-, el periodisme -Enric Juliana-, la filosofia -Xavier Rubert de Ventós- i la sociologia -Salvador Cardús-. Des del maltractat àmbit de la literatura vaig mirar de completar el retrat. Vaig convocar, i saquejar, per a l'ocasió: Adorno, Montaigne, Gadamer, Chartier, Barthes, Lipovetsky, Bech, Bauman i Rilke però també Fuster, Espriu, Marçal, Margarit, Rodoreda, Rusiñol, Pàmies, Xènius i, no podia ser altrament: Sales, Calders i Tísner.

Afirma Enric Sòria que un bon article no és més que un instant en una trajectòria. Voldria fer esment ara, en aquest article, d'un instant en una trajectòria. L'autor d' Incerta glòria , en una carta a Màrius Torres del 1938, fa una reflexió sobre la realitat d'aquell moment de fa 76 anys, que presenta -lògicament, amb l'excepció dels fets bèl·lics- molts paral·lelismes amb el nostre temps. Pensa Sales que el 19 de juliol del 1936 hauria pogut ser un dels dies més gloriosos de la nostra història perquè Catalunya es va trobar amb una independència de facto . La imatge que utilitza em sembla molt eloqüent i abans-d'ahir va ser motiu de comentari per part del president Mas en el seu brillant discurs de cloenda de l'acte. Sales fa servir el mite de Sísif per parlar de Catalunya, dient que nosaltres som pitjors que ell, perquè som els responsables de deixar rodolar la roca quan som tan a prop de fer el cim. Com si, i parafrasejo Sales, ens fes por veure el cim tan a la vora en lloc d'entendre que, un cop dalt, s'acabarien els nostres mals. No se m'escapa que la imatge és idíl·lica en la mesura que fa pensar que, havent coronat, tot seria pla i sense dificultats. Però almenys serien les nostres dificultats, seríem lliures de decidir com afrontar-les i ens hauríem tret el llast dels que ni fan ni deixen fer. A Catalunya, l'esforç esgotador de pujar la roca d'una autonomia que és merament nominal, d'un estat que centrifuga les retallades i socialitza el deute, que evacua responsabilitats i acumula incompliments comença a ser visible en tots els àmbits de la nostra vida. Visible i insostenible.

Sales es demana si els catalans som masoquistes i trobem plaer en el fet de ser un poble infortunat, condemnat a traginar eternament muntanya amunt un pes insuportable. Jo no sóc masoquista i, per tant, no vull veure en Sísif el mite que ens parli de la nostra llibertat nacional. M'estimo més invocar Espriu i el seu desig que esdevinguéssim "petita, però íntegra i intensa, foguera de l'esperit". Alhora -quantes coses hem d'aprendre encara dels personatges que homenatgem cent anys després del seu naixement!-, penso que també és ara el moment perquè ara, com llavors, és possible.

Quan tancava l'acte, el president va oferir-nos una nova metàfora nàutica, arrelada a Mataró i al recompte de les onades que permet als pescadors saber si poden fer-se a la mar en dies de mar picada. Va dir que tan important era tenir la gosadia de sortir i acarar-se amb el mar embravit com la serenor -que no la prudència- de fer-ho amb fermesa i convenciment. Cada cop som més els que n'estem convençuts, president. Al capdavall és un instant en una trajectòria: vagi comptant i salpem!