“Sis hores de cançó a Canet” (1975)

De la crònica de Jordi Garcia-Soler (Barcelona, 1947-2020), a Serra d’Or (VIII-1975). Aquell any, en el qual s’obrien expectatives esperançades de canvis polítics, va ser el de la gran embranzida d’un festival mític. El Canet Rock -que torna el 3 de juliol- renova anys més tard l’esperit inquiet i entusiasta dels festivals musicals multitudinaris al Pla d’en Sala.

Encara ressonen els ecos de la cinquena edició de les “Sis hores de cançó a Canet” acabada cap a les 5 del matí del diumenge 13 de juliol. És lògic. Més de 35.000 persones que constituïen una representació prou àmplia de la joventut de totes les terres catalanes hi van donar, durant força temps més que no n’esmenta el títol del festival, el testimoniatge fidel d’un esperit renovador, inquiet, tolerant i solidari. Ja l’any passat algú parlava de “l’esperit de Canet”. En quatre anys les “Sis hores de Canet” s’han convertit en una de les fites anuals de la nostra vida col·lectiva. El setembre de 1971 només vam aplegar-nos 2.800 persones a l’Amfiteatre del Maresme per assistir a la primera edició. El creixement, doncs, ha estat espectacular i tant més notable que és difícil de trobar, enlloc del món, res de realment comparable amb les “Sis hores”. Tenen, és clar, alguns punts de contacte amb Wight, Woodstock o Monterrey, però les en diferencia, i molt, el caràcter especial d’aquesta “nova cançó” que és ara, quinze anys després de la seva arrencada, la mostra més viva de la nostra cultura popular actual i una expressió ajustada de les frustracions, les esperances, problemes i il·lusions dels sectors més inquiets del nostre poble, com fou particularment visible, l’altre dia, al Pla d’en Sala de Canet. Es fa molt difícil de fer un comentari crític seriós de les diverses actuacions, sobretot perquè els protagonistes del festival no van ser pròpiament els cantautors i els grups que hi van participar, sinó tot el públic. Amb les banderes onejant al vent, amb crits i aplaudiments, amb una actitud cívica de tolerància i de solidaritat, les 35.000 persones presents van donar un exemple claríssim d’allò que pot ser el futur que tan llargament hem esperat. Amb tot, val a dir que Ovidi Montllor, Rafael Subirachs, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, La Trinca i Uc van ser els triomfadors destacats del festival. Amb les seves cançons crítiques, d’un contingut a vegades gairebé pamfletari, l’Ovidi va situar les coses al seu lloc; com també ho va saber fer en Pi de la Serra, sobretot amb una cançó com Cuba 75, o en Subirachs amb Els segadors. La Trinca, amb el seu humor corrosiu i satíric [...]. També els altres actuants van ser aplaudits: des del folk internacional de Falsterbo-3 fins a l’humor no gens primmirat d’en Pere Tàpias, bo i passant per les interpretacions més dramàtiques de la Teresa Rebull, l’estudiada frivolitat de la Dolors Laffitte o els descuits primerencs de la Marina Rossell. Una vegada més es va veure ben clar que la força de la cançó ve de la seva relació directa amb els fets que marquen la nostra vida quotidiana. Justament per això hi havia 35.000 persones a Canet. Justament per això les “Sis hores” van ser més que un festival de cançó. Justament per això “l’esperit de Canet”, renovador i solidari, es féu evident com mai.