Sis-cents dilluns i un autògraf
Ho va concloure Joni Mitchell en un vers de Big yellow taxi usufructuat més tard per rapers i altres músics poc inspirats: no saps el que tens fins que se t’esfuma. La certesa és més esmolada si s’ha fabricat una quotidianitat a partir del fet que ara es plora: per exemple, una jam session setmanal a càrrec d’un músic honest, competent i amb cinc llargues durades publicats. Èric Vinaixa, fill il·lustre de Miravet, va comunicar dilluns, a través de les xarxes socials, que abandona els recitals acústics i intimíssims que oferia cada primer dia de la setmana al barceloní pub Lunatic. Difícilment hi podia haver millor escenari per a un stone culer, interessat i crític amb el joc i amb el que l’envolta, capaç de recitar la fitxa tècnica i estadística del Lobo Carrasco abans d’enfrontar-se amb un Morrison, un Lennon, un Bulsara o un Tallarico. Vinaixa tocava a tres minuts a peu del gol sud del Camp Nou, al carrer Regent Mendieta, de reminiscència barcelonista malgrat ser dedicat, en realitat, al magistrat de l’audiència barcelonina que va desobeir el govern napoleònic el 1809. I entre el selecte grup de seguidors que es ficaven a la gola del Lunatic per escoltar-lo i interactuar-hi s’hi compten jugadors, presents i passats, del Barça. Al laboriós i agradable Cent x cent Barcelona, de Pere Escobar, el futbolista que ha disputat més partits de blaugrana, Xavi Hernández, apunta el pub com el seu lloc preferit a la ciutat.
Al rocker ebrenc més que explicar que va actuar a l’estadi a la prèvia d’un Catalunya-Argentina li agrada rompre el gel explicant la nit en què va firmar un autògraf a Lionel Messi, i no al revés, com somiarien tants mortals. Sosté que va ser uns mesos abans del partit zenit del Barça de Guardiola, a Wembley. Acabada una actuació, Messi li va preguntar si duia algun disc seu per vendre. Vinaixa va respondre que sí i n’hi va entregar un. Afirma el músic que el millor jugador del món va trigar uns segons abans de demanar-li una signatura. Vinaixa va contestar que només faltaria, que quin nom hi havia d’escriure. “Leo, Leo Messi”, va murmurar l’argentí. I el miravetà va decidir liquidar la broma, sorprès i admirat per la naturalitat amb què Messi va acceptar el fet que algú pogués no conèixer-lo. D’aquelles sessions en van florir amistats i algun bolo amb campions d’Europa com a espectadors. Vinaixa ha compartit moments d’èxit i d’autocomplaença, i segurament guarda tantes cançons com històries inexplicables.
Èric Vinaixa traspua passió i professionalitat tant davant d’esportistes d’elit com d’espècimens que, mentre xuclen un San Francisco, el repten, en la penombra, a reproduir amb la guitarra Tanglewood l’estrip elèctric previ a la tornada de Creep, de Radiohead. Assegura que hi haurà un últim dilluns, i no és exagerat preguntar-se si hi ha algú a Can Barça que l’espera.
