De Síria a Waterloo, dues notes d’actualitat
1. De lluny. Després de mig segle de dictadura les forces revolucionàries liderades pels islamistes d'Abu Mohammad al-Julani han conquerit Síria en onze dies. I en arribar a la capital s’han trobat que el president Al-Assad ja era a Moscou. No n’hi ha prou amb l’entusiasme revolucionari: què amaga aquest relat? A poc a poc es va sabent què ha passat darrere la tramoia. I posa en evidència les enrevessades lògiques dels motors dels conflictes que sovint van molt més enllà del seu marc natural. Resulta que Turquia apareix com a guanyadora de l’enrenou de la regió. Que Erdogan està al costat dels rebels. Que Rússia i Hezbollah han sortit cames ajudeu-me, debilitats pels molts fronts que tenen oberts. I que hi ha canvis d’aliances de conseqüències encara imprevisibles.
La distància entre el que veiem i el que passa és aclaparadora. I ara què? Què vol dir un cop d'estat en què el primer ministre del govern derrocat s’ha quedat per treballar amb els colpistes? ¿Com se sargeix tot plegat, amb una munió de grups fent brega, en un país ple de misèria i amb el carrer potes enlaire, amb la violència pròpia de quan ningú té el control del poder? I, sobretot, hi ha una constatació de la fragilitat de determinades fortaleses: uns que semblen poderosos avui, apareixen l’endemà en plena retirada, fruit d’un entramat de complicitats difícil de desxifrar. La guerra de Gaza està deixant tota una regió trasbalsada. I amb la inesperada caiguda del més cruel dels dictadors. No tot és el que sembla, en un moment de gran mutació dels equilibris de poder en el món.
2. De prop. Una boira de tristor entela els ulls de Puigdemont quan mira a càmera. El temps passa i el cel no s’acaba d’aclarir. I després de l’espectacle del fals retorn tot es fa encara més difícil de creure. Entestat a no girar full i buscar un relleu, és a dir, a forçar que el grup dirigent de Junts posi les cartes sobre la taula, dirimeixi discrepàncies i renovi efectivament el partit, Puigdemont va a les palpentes. Demanar a Pedro Sánchez que presenti una moció de confiança –atribució que correspon al president– no dona ni tan sols per fer una mica de soroll. Ara mateix, Sánchez no en té cap necessitat, i si Puigdemont ho diu és perquè sap que no es farà. Quin sentit tindria en la seva situació actual ajudar PP i Vox a tombar el president?
Fer propostes absurdes senzillament per sortir als mitjans no fa més que desdibuixar el personatge, instal·lat en un impàs. I si realment la picada d’ullet a la moció de censura té algun sentit, és el contrari del que se suposa que Puigdemont pretén encarnar. Per aquest camí no es trenca la dinàmica negativa en què ha entrat el Procés, al contrari, s’obre el camí al retorn a la lògica que va definir l’estratègia de Convergència en la seva llarga trajectòria. Deu ser que Puigdemont ha captat el missatge de Jordi Pujol: no s’hauria d'haver cancel·lat mai Convergència?
Si l’apel·lació a la moció de confiança és alguna cosa més que la darrera ocurrència per sortir a portades i tractar de mantenir viva un temps més la flameta que s’apaga, només pot ser en una direcció: una advertència que es podria anar a una moció de censura. I fer aquest pas seria precisament el final de cicle: recuperar la lògica convergent –i del PNB– d’acompanyar l’alternança quan una majoria entra en desgast. Dit d’una altra manera, es tancaria el parèntesi del període processista per tornar a la normalitat constitucional. Amb l’obstacle afegit de la presència de Vox en el cartell de la dreta, una companyia sensiblement incòmoda.
Si fem confluir aquests dos factors, és evident que l’aposta de Puigdemont, que ell mateix reconeix inviable d’entrada, és l’expressió d’un impàs. Ni Sánchez s’hi apuntarà, ni, ara com ara, Junts –ho ha dit el mateix president– podria sumar-se a una moció amb Vox. Quina és l’alternativa? Que Puigdemont faci el pas, deixi via lliure i doni veu a la polifonia silenciada de Junts perquè aclareixin, en un debat intern, com afrontaran una nova etapa i deixaran d’emparar-se en el president exiliat per evitar decidir què volen ser quan siguin grans. Quan intentar viure del que no va poder ser ja no dona més de si, cal definir una nova estratègia i uns nous lideratges. Les ressaques del Procés estan sent llargues per als partits independentistes.