El futur de Síria després de la caiguda de Bashar al-Assad no és una qüestió que només es pugui analitzar dels passadissos del poder de Moscou, Washington, Ankara o Teheran, ni molt menys encara des dels comentaris de les xarxes socials. Malgrat tot, la narrativa predominant al voltant del país es continua centrant en interessos geopolítics i estratègies d’influències regionals, a la qual cosa se sumen anàlisis sobre qüestions religioses, deixant els sirians sense agència i reforçant una deshumanització que no és nova ni accidental. Per bé que els actors internacionals hagin tingut un impacte tangible en la trajectòria del conflicte, ignorar les veus i els anhels dels que han patit i resistit tant la brutalitat del règim com la fragmentació del país perpetua un cercle de violència i exclusió.
La narrativa sobre Síria sovint converteix els seus habitants en espectadors de la seva pròpia història. Sigui en discursos diplomàtics que releguen les seves demandes a un segon pla o en cobertures mediàtiques que redueixen les seves vides a números i paisatges de destrucció, els sirians gairebé mai no són tractats com a agents fonamentals per al futur del país. Aquesta omissió, a part de ser profundament injusta, és perillosa. Sense un reconeixement ple de les aspiracions i les lluites dels sirians, qualsevol transició política o reconstrucció postconflicte estarà condemnada a replicar estructures de poder autoritàries o a servir com a escenari per a disputes entre potències estrangeres.
Des del començament de l’alçament del 2011 els sirians han demostrat una notable capacitat d’organització i resistència. Malgrat la brutal repressió estatal, el teixit social del país va generar formes locals de governança, xarxes de solidaritat i plataformes per imaginar un futur més inclusiu. Així i tot, aquestes iniciatives han estat ignorades o soscavades, tant per part del règim com pels actors internacionals les intervencions dels quals rarament han prioritzat els drets humans o la justícia.
És crucial reconèixer que la deshumanització dels sirians no prové únicament de la propaganda del règim de Damasc. Els actors externs també han contribuït a una instrumentalització del patiment sirià, sigui com a justificació per a intervencions militars, sigui com a argument per adoptar polítiques de contenció migratòria a Europa i altres regions. Les discussions sobre Síria solen estar marcades per un llenguatge tecnocràtic o per opinions no sempre informades que, en la seva obsessió per l’estabilitat, ignoren les causes profundes del conflicte i el potencial de transformació democràtica.
Un exemple paradigmàtic d’aquesta dinàmica és el procés de reconstrucció. Així com algunes potències regionals han mirat de capitalitzar la devastació econòmica del país per expandir la pròpia influència, els sirians desplaçats i empobrits topen amb barreres insuperables a l’hora de tornar a casa seva i refer les seves comunitats. Sense un enfocament centrat en els drets humans i la inclusió de les víctimes en la presa de decisions, la reconstrucció no només perpetuarà les desigualtats que hi ha, sinó que també fonamentarà noves formes de domini.
El futur de Síria no pot (ni hauria de) ser dissenyat en sales de negociació estrangeres. Una transició genuïna requereix un enfocament que prioritzi la justícia, la rendició de comptes i la participació activa dels sirians en la configuració del seu propi destí. Això inclou escoltar les dones sirianes, el rol de les quals durant el conflicte i la resistència ha estat fonamental, però sistemàticament ignorat, i també les comunitats marginades que han suportat una violència desproporcionada tant del règim com d’altres forces armades.
Els esforços internacionals també han d’anar més enllà de les solucions simplistes basades en models de democràcia liberal importats. Síria té una història rica i complexa que ha de ser respectada i reflectida en qualsevol estructura política futura. A més a més, és essencial que la comunitat internacional es comprometi a abordar les causes subjacents del conflicte, incloent-hi les desigualtats econòmiques, la corrupció i l’exclusió social.
La manera actual d’adreçar-se a Síria reflecteix un problema més gran en la manera com les societats internacionals tracten els conflictes de l’anomenat Sud Global. Al prioritzar interessos estratègics sobre drets i desitjos de les poblacions locals no només perpetuem les dinàmiques de dominació, sinó que també reforcem una visió del món en la qual algunes vides són inherentment menys valuoses que altres. Reconstruir Síria també implica reconstruir la nostra manera de parlar sobre Síria i, més enllà, sobre qualsevol regió que hagi estat reduïda a escenari de lluites alienes.
El futur de Síria no pertany a Bashar al-Assad, ni a Rússia, ni a l’Iran, ni als Estats Units. Pertany als sirians. I ja és hora que el món els reconegui com a protagonistes fonamentals d’aquesta història.
