Els carrers de Damasc es veuen a les imatges vorejats per un bosc artificial de cartells amb fotos de Baixar al-Assad pagats per empresaris, líders religiosos i comunitaris per expressar adhesió i adoració al dictador. Aquesta opulència de la maquinària propagandística xoca frontalment amb la realitat diària d’un 80% de la població, que viu al llindar de la pobresa. Si abans de l’esclat de la revolució 1 dòlar es canviava per 47 lires sirianes, ara els preus han pujat un 200% i el dòlar es canvia per unes 4.000. Un dels pocs mecanismes internacionals activats contra el règim d’Al-Assad han estat les sancions de la UE i els Estats Units, però, com sol passar, repercuteixen més en la població, amb la manca de serveis bàsics com l’electricitat o productes bàsics com el blat o el combustible, que no pas en el nucli del poder. Fins i tot en zones controlades pel govern, la població es veu obligada a marxar per la pobresa extrema i la sistemàtica repressió a què és sotmesa. I la pandèmia és una fatalitat més que s’afegeix a la fam.
Al-Assad ha guanyat en el terreny militar però domina només el 65% del país, que és terra cremada. Les victòries militars, gràcies al suport iranià i rus, són guanys territorials. Res més. La població fuig d’aquests territoris cap a les zones del nord. Les eleccions de dimecres passat pretenen legitimar un president per a un quart mandat de set anys sobre una població que, deixant a banda els que li han donat suport fins ara, viu atemorida sota el seu poder, als llimbs de la frontera o a l’exili. Eleccions de pandereta, de guanyar pel 95,1%, amb només un parell de rivals -un del sistema, l’exministre Abdal·lah Sal·lum Abdal·lah, i un de l’oposició cooptada, Mahmud Marie-, que busquen validar un règim que, en realitat, ni venç ni convenç. Només els sirians amb passaport vàlid i que han sortit del país de forma regular han pogut votar a les ambaixades, i quants no ho deuen haver fet per por de patir represàlies. Els més de sis milions de refugiats no han comptat per a res. Això sí, hi ha qui s’entesta a dir que ja poden tornar al seu país, que tot va bé. I casa, per als sirians, ja no és casa. A Síria ningú és al lloc d’on prové. L’avenç militar i l’enginyeria demogràfica han desplaçat 6,6 milions de persones dins del país, població desarrelada que ha passat per setges i escalades militars repetides vegades.
Al nord, fora del control d’Al-Assad, a les zones kurdes i a les zones de l’oposició, les eleccions no es compren. A Idlib, Al-Bab o Azaz han sortit al carrer; a Daraa, al sud, han fet una vaga general. Nombroses cancelleries internacionals han rebutjat uns comicis que no comptaven amb supervisió de les Nacions Unides, que impedien que qualsevol que hagués viscut fora del país els darrers deu anys s'hi pogués presentar, i que han ignorat la resolució 2.254 del Consell de Seguretat que demana un procés polític i la redacció d’una nova Constitució. Però les eleccions no són insignificants. Validar-les podria impedir, per exemple, la renovació al juliol de la resolució 2.533 del Consell de Seguretat que permet l’accés transfronterer als civils en zones de l’oposició. Cada mes travessen la frontera des de Turquia uns 1.000 camions amb ajut humanitari, productes d’atenció bàsica mèdica i psicosocial. Més d’un terç dels infants de Síria quedaran sense cap mena de protecció si no es renova la resolució. I les Nacions Unides perdran bona part de la capacitat de documentar les violacions del dret internacional humanitari. A Síria, que s’ha erigit com el conflicte amb més violacions documentades dels drets humans i del dret internacional humanitari de la història.
L’ajut humanitari minva a causa d’una comunitat internacional fatigada. Hi ha altres focus d’atenció: Líbia, el Iemen i, ara, Gaza altre cop. Síria dura massa. Tothom té ganes de girar full i donar el conflicte per tancat, tant se val si és en fals, amb unes eleccions en què no s’escull res, i passar de l’emergència a l'early recovery, a la reconstrucció, pensant més en interessos externs d’aquells que hi tenen alguna cosa a guanyar que no pas en les necessitats de la població.
El fill gran de Baixar, als seus 18 anys, és cada cop més present als mitjans, que preparen el camí perquè l'ungeixin a les eleccions de 2028 com a successor de la dinastia Al-Assad. Si ningú no ho impedeix, consagrarà més de mig segle de regnat autoritari brutal a la república de Síria. Relegitimar Al-Assad i donar credibilitat a aquestes eleccions és validar els crims de guerra, donar impunitat a les violacions dels drets humans i del dret internacional humanitari; és abandonar una població al límit del que és suportable i condemnar una infància sense futur. No ens enganyem, Al-Assad no és una solució sinó l’arrel del problema.
Lurdes Vidal és directora de l’àrea Món Àrab i Mediterrani de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed)
