Síria, guerra oblidada
Mentre Biden envia 3.000 soldats a Ucraïna per transmetre un “missatge fort” a Putin, el Pentàgon informa que els EUA han dut a terme una “operació antiterrorista” a la ciutat d'Atme, a la regió d'Idlib, al nord-oest de Síria. A l'operació, segons informa l'organització Cascos Blancs, hi haurien mort 13 civils, entre els quals quatre infants i tres dones. Hores després el president nord-americà anunciava que en aquesta operació el líder de l'Estat Islàmic havia estat "eliminat al camp de batalla".
Els infants, en particular, devien ser terroristes extremadament perillosos, cosa que explica que el Pentàgon declari que l'operació es va dur a terme “amb èxit”. Fa molt de temps que les informacions que ens arriben sobre Síria consisteixen en informacions com aquesta: breus, fredes i lletges, i, encara, carregades de cinisme. El proper dia 15 de març farà onze anys que va començar la guerra civil siriana, i durant tot aquest temps el món occidental –nosaltres– ha assistit impassible a la destrucció incontrolada d'aquest país, un dels bressols de la civilització tal com l'entenem. “Tothom té dues pàtries: el lloc on ha nascut i Síria”, diu un adagi d'un autor que mai recordo. Aquesta segona pàtria que tots tenim ha estat vexada fins a extrems insuportables pels senyors de la guerra, amb Rússia i els EUA al capdavant, i els sàtrapes de la família Al-Assad com a titelles. Baixar al-Assad, que en el seu moment era vist com l'hereu que havia de dur el país cap a la democràcia, ha superat de molt la infàmia del seu pare i predecessor en el càrrec: Hafiz al-Assad, anomenat el Lleó, autor de la massacre d'unes vint mil persones a la ciutat de Hama, amb el pretext de sufocar una revolta dels Germans Musulmans.
En el cas de l'hereu Baixar, el vessament de sang va començar amb una manifestació a la ciutat de Daraa, celebrada el 15 de març del 2011 a imatge i semblança de les anomenades Primaveres Àrabs, que, en aquells dies, brotaven en diversos països musulmans. D'aquell dia fins avui han estat assassinades prop de 600.000 persones i la meitat de la població (uns 12 milions de persones) han estat desplaçats a la força: d'aquestes, 6 milions i mig són desplaçats interns, mentre que els altres cinc milions i mig es troben dispersos pel món. Naturalment, això vol dir que tota aquesta gent han perdut absolutament tot el que tenien en aquest món, i que s'han convertit en refugiats –els que han marxat fora del país– o depenen de l'ajuda humanitària, sempre insuficient –els que hi han quedat–. La fam, la misèria i les malalties causen estralls al que queda del país, mentre els voltors (els ja esmentats Rússia i els EUA, a més d'altres rapinyaires com els països venedors d'armes, entre ells Espanya) se'n disputen les despulles. Quan per fi acabi la guerra, els sirians en patiran les conseqüències al llarg de moltes generacions.
Les llibertats i els drets humans dels sirians han patit violacions massives i salvatges durant aquests onze anys, i a penes tenim una vaga idea de les atrocitats que han patit i pateixen molts milers de persones. Al nostre entorn n'hi ha que diuen que els seus drets i llibertats són agredits perquè tenen la sort de poder accedir a una vacuna.