Síria: conflicte polític o de religions?
Mirar d'explicar les revoltes del món àrab sense tenir en compte els sentiments dels seus protagonistes no serveix per a res. Si volem entendre el perquè de molts conflictes, hauríem d'estar més atents als sentiments i les pors dels àrabs que als discursos dels seus polítics, la seva nacionalitat o la seva militància.
En general, tendim a cometre l'error d'abordar la situació del Pròxim Orient tenint en compte els ítems d'anàlisi política que apliquem al nostre entorn més proper, i això només serveix per confondre'ns i obviar alguns dels principals elements en joc. Tot plegat fa que acabem interpretant els conflictes àrabs d'acord amb els nostres desitjos, la nostra ideologia o el nostre estat d'ànim, i no pas amb els dels àrabs objecte de la notícia. El resultat final és una anàlisi basada en les declaracions de líders mentiders i de discursos políticament correctes que no s'adiuen amb l'ambient a peu de carrer, és a dir, amb els principis i les actuacions que brollen del cor dels àrabs en el dia a dia.
Un dels conflictes del Pròxim Orient que reclama amb més força que tinguem en compte els sentiments dels seus protagonistes és el que ha tenyit de sang els carrers de Síria. Des de la distància, l'aixecament popular i la contundent repressió de les forces de seguretat ens poden fer creure que l'únic problema que tenen a Síria és polític, i que està protagonitzat pels militars alauites instal·lats en l'opulència, que no volen perdre els privilegis a mans dels moviments prodemocràtics. Jo pensava el mateix fins que vaig descobrir que molts dels meus amics sirians han posat la fotografia del president Baixar al-Assad com a imatge del seu perfil personal al Facebook. Això m'ha produït una sèrie de sentiments contradictoris perquè, d'una banda, mantinc una posició clara contra els crims del règim. Però, de l'altra, comprovo com persones molt properes, amb les quals coincideixo ideològicament i que no treuen cap benefici econòmic ni professional de la dictadura, hi donen suport, ara més que mai. La majoria són cristians, drusos i ismaïlites, que temen que la caiguda de la dictadura donarà pas a un govern dels partits sunnites islamistes hostils a les minories, com ha passat a l'Iraq.
Tanmateix, aquests grups patiran passi el que passi: si cau Baixar, seran objecte de l'odi dels islamistes i de la ràbia acumulada de la classe mitjana sunnita; i si esclata una guerra civil, no podran formar guerrilles per defensar-se, com els sunnites o els alauites, perquè estan molt dispersos geogràficament.
Val a dir que les minories han perdut l'oportunitat d'establir ponts de diàleg amb els manifestants, perquè no han fet cap esforç per comprendre els seus motius. La por a la incertesa és tan gran que, de la nit al dia, molts han deixat de criticar el règim i s'empassen la propaganda oficial, segons la qual darrere els aixecaments hi ha la mà de grups salafistes que volen imposar la llei islàmica.
Per la seva banda, algunes protestes ja destil·len tints sectaris que acabaran per fer certes les actuals mentides del règim. Eslògans com "Els alauites al taüt i els cristians a Beirut" són la primera pista de cap on va un conflicte que pot quedar encallat i eternitzar-se. Els manifestants no tenen intenció de fer-se enrere, mentre que el règim manté intactes les quatre columnes del seu poder: la fidelitat de les minories, el control alauita de l'exèrcit i de la xarxa d'interessos al voltant del partit Baas, i el control de tot plegat per membres de la família Al-Assad.
Per tant, considero que, si bé la tasca més urgent a Síria és la pressió diplomàtica i social per mirar d'aturar el bany de sang i fer caure el règim policial, la feina més important pel futur d'aquest país és l'eradicació dels motius de la por que empeny comunitats senceres a donar suport incondicional a un dictador en unes circumstàncies tan extremes. Això és feina i responsabilitat dels que avui es manifesten.