El metge gestor

Fa uns quants dies una persona de l’àmbit de l’administració que em va semblar sincerament interessada em va fer la següent pregunta:“I què, com esteu els de sanitat?”

Com a metge especialista en diagnòstic per la imatge, que és un servei central hospitalari, he de fer una doble tasca: d’una banda, atenc el metge clínic que sol·licita proves o vol comentar-les, i, de l’altra, he de supervisar la prova i fer-ne l’informe per al pacient. Això m’aporta un avantatge interessant, ja que parlo amb la majoria de metges especialistes i rebo opinions i punts de vista diversos que em permeten fer-me una idea del que es respira a l’hospital. Però no tot són avantatges: també em perdo el tracte directe amb els pacients i, per tant, gran part de les seves opinions i problemes.

Probablement ser en aquest lloc concret és el que em va facilitar contestar a la pregunta, això sí, des d’un punt de vista de metge i no com a representant de la sanitat.

“Doncs saps què és el que ens està costant força? Que després de les retallades per la crisi ara ens facin fer de gestors a més a més de fer de metges”.

D’ençà de les retallades, la consciència que en sanitat tot té un preu ha aparegut amb força en el nostre dia a dia laboral.

Fa uns anys entre metges no es parlava de quina prova era més barata, o de quina tècnica poc costosa podria ser suficient per fer un diagnòstic, ni tampoc ens preguntàvem per què se sol·licitaven proves innecessàries, ni discutíem si s’havien de justificar o no determinats tractaments o estudis complexos.

Fa uns quants anys, també, si hi havia excedent de feina es podien obrir torns dobles, es pagaven hores extres si calia, es contractaven suplents i es derivaven proves diagnòstiques a altres centres si l’hospital no les podia assumir totes.

No vull pas dir que aquell funcionament fos idoni, ni em sembla que quedar-nos en aquell nirvana poc ajustat a la realitat fos gaire positiu. Considero que és beneficiós per a tothom conèixer els costos i els condicionants econòmics de la sanitat del nostre país, i penso que ser conscients que els recursos són finits és saludable i ens situa just allà on som i no allà on voldríem ser.

Ara bé, la cosa canvia quan en l’ambient laboral es percep certa pressió perquè les coses es facin d’una manera determinada; quan, per exemple, s’ha de minimitzar la mitjana d’hores que el pacient pot estar ingressat a urgències, o s’ha de mantenir a ratlla el nombre de dies d’ingrés hospitalari després d’una cirurgia, o també quan s’aconsella no sobrepassar un nombre determinat de proves costoses, o quan s’incentiva augmentar el nombre d’informes de proves diagnòstiques per hora...

La cosa també canvia quan, de sobte, el metge es troba encabint pacients en graelles d’horaris impossibles, visitant fora d’hores de consulta, redistribuint pacients cap als hospitals que “corresponen” o fent de gestor de llistes d’espera sense que el criteri mèdic tingui tant de pes com es voldria.

A més, aquests nous condicionants apareixen sota el paraigua d’uns “objectius de resultats” que el metge o el seu servei són convidats a aconseguir i és fàcil que, finalment, un es limiti a acomplir la part que li pertoca sense mirar com pot afectar la resta.

Arribats a aquest punt és quan ho portem malament, perquè tot això genera una contradicció entre el que un pensa com a metge i el que un pensa com a membre d’una organització que, pel bé de tots, ha de subsistir. Aquest ambient fa néixer el dubte de si són més importants els teus coneixements mèdics o la teva productivitat. I al final aquest conflicte constant sovint acaba traslladant-se cap enfora, cosa que genera tensions entre serveis i entre companys i, òbviament, també acaba repercutint sobre el pacient.

No poso en dubte que els objectius d’eficiència i productivitat facin viable el funcionament dels nostres hospitals. No obstant, simplificar les decisions segons criteris d’eficiència és una cosa que requereix moltes capacitats a banda de les exclusivament mèdiques. També és important reconèixer que utilitzar l’estratègia d’esmicolar responsabilitats fa que, a la llarga, ningú sigui responsable del resultat obtingut.

Penso que si es facilita un espai de diàleg que faci possible un intercanvi segur d’opinions entre els que decideixen els resultats globals i els que cada dia fan la suma, llavors potser aconseguirem equilibrar una mica els plats de la balança i ens acostarem altra vegada al sentit de la nostra professió.