Quina cosa és denunciada per tothom com un mal intolerable, i a la vegada reclamada per tothom? La pregunta no arriba ni a endevinalla, de tan òbvia com és la resposta: el finançament singular. És a dir, un finançament com el que (se suposa que) el govern socialista d’Espanya té previst concedir a la Generalitat de Catalunya, a conseqüència de les negociacions entre el PSC i ERC per investir president Salvador Illa.
A la pregunta del paràgraf anterior, “tothom” s’ha d’entendre com tothom a la política espanyola i bona part de la catalana: totes les baronies territorials del PP, quasi totes les del PSOE, quasi tots els mitjans de comunicació espanyols, i bona part de l’oposició al Parlament de Catalunya, particularment Junts, PP i Vox. Junts, en particular, treballa perquè l’acord fracassi (cosa que té moltes possibilitats de succeir), amb el propòsit de demostrar que ERC és poc més que una agrupació de botiflers i que no hi ha negociació possible amb els socialistes ni amb el govern d’Espanya, a pesar que ells mateixos (la dreta catalana, per entendre’ns) tinguin una llarga tradició d’acord i pactes amb els socialistes i amb els successius governs d’Espanya.
La resta, per no perdre el costum, s’esquincen les vestidures per la unitat d’Espanya, que es veurà una vegada més trencada si el venut i malvat Pedro Sánchez consent que “se’ls doni als catalans” (aquesta és la retòrica i el nivell d’anàlisi amb què es tracta al tema) un finançament equivalent a la quota basca. A la vegada, però, tots recorden que “no volen ser menys” i que, si hi ha alguna millora en el finançament territorial, són els primers a reclamar-la per a la seva comunitat. La paradoxa és que aquestes millores, quan s’han produït, ha estat com a conseqüència de les negociacions entre Catalunya i Espanya. Aquest tornaria a ser el cas si es dugués endavant la reforma que implica el finançament singular, i que comportaria l’aplicació, per primera vegada en el finançament territorial espanyol, del principi d’ordinalitat.
Mentrestant, però, la defensa que fa de l’acord el govern d’Espanya s’aguanta en els subterfugis d’altres ocasions en què els socialistes han arribat a acords amb els catalans. La setmana passada, la ministra d’Hisenda va comparèixer borrosament al Senat, més per evitar donar explicacions sobre l’acord que no per explicar res de concret. I Pedro Sánchez va recórrer al clàssic cafè per a tothom, per diluir les reivindicacions de les perifèries enfront del monolitisme madrileny: va prometre més diners per a totes les autonomies, en aquest cas a través del Fons de Compensació Interterritorial. La sortida recorda molt la que va tenir Zapatero en el seu moment en relació amb l’Estatut, amb la diferència que Sánchez deu pensar que pot confiar en el Tribunal Constitucional, ara de majoria progressista, davant dels eventuals recursos d’inconstitucionalitat que puguin ploure damunt d’un acord de recorregut parlamentari incert.
