Singapur, 50 anys des de la seva independència

El 9 d’agost del 2015 Singapur celebra el seu Golden Jubilee, el seu 50è aniversari. Va néixer com a estat l’any 1965 d’una manera accidental i en contra de la seva voluntat, quan va ser expulsat de la Federació de Malàisia.

Des d’aquell moment fins ara, l’estat de Singapur, amb un territori exigu equivalent a Menorca i privat de recursos naturals bàsics com l’aigua, ha passat del Tercer Món -amb una renda per càpita aproximada de 500 dòlars l’any 1965- al Primer Món -amb una renda de 55.182,48 dòlars l’any 2013-. En el mateix període, la renda d’Espanya era de 774,8 dòlars l’any 1965 i de 29.882,1 l’any 2013.

Després del seu passat històric colonial, el Regne Unit va concedir l’estatus d’autonomia a la colònia. L’any 1963, Singapur es va integrar a la Federació de Malàisia per raons estratègiques, com ara la seva manca de recursos naturals i la necessitat de comptar amb un hinterland [rerepaís] que pogués assegurar la seva supervivència i seguretat. Així ho declarava el Partit d’Acció Popular (PAP) liderat per Lee Kuan Yew, considerat el pare del Singapur modern i primer ministre des del 1959 fins al 1990.

La unió de Malàisia i Singapur, tot i el passat colonial britànic de les dues colònies, va esdevenir inestable tant per les tensions polítiques i racials com per les diferències ideològiques entre els líders dels dos països. Com a primer ministre de Singapur, que té una població d’origen majoritàriament xinès, Lee Kuan Yew volia construir una Malàisia multicultural i multiracial sense cap hegemonia de raça ni de religió, però això topava amb la realitat d’una Malàisia amb predomini d’ètnia malaia i de religió musulmana.

El 9 d’agost de 1965, en una votació al Parlament federal de Malàisia i amb els representants de Singapur absents, es va decidir expulsar Singapur de la Federació. El mateix dia, Lee Kuan Yew va declarar que Singapur era un estat sobirà i una nació independent, i va assumir la direcció de la nova nació com a primer ministre.

L’expulsió de la Federació no va ser en cap cas motiu de celebració per a Singapur, sinó més aviat la crua i dramàtica realitat d’esdevenir un estat que iniciava la seva lluita per la supervivència envoltat d’amenaces exteriors de Malàisia i d’Indonèsia, i de pressions i disturbis interns per motius com la manca de seguretat en el subministrament de recursos bàsics com l’aigua, per als quals Singapur depenia de Malàisia. En paraules del primer ministre de Singapur en un missatge televisat: “Per a mi, aquest seria un moment d’angoixa, perquè tota la meva vida... tota la meva vida adulta... he cregut en la fusió amb Malàisia i en la unitat política dels dos estats”.

La idea de supervivència ha estat una constant en la història de Singapur, fins al punt que s’ha transmès entre generacions i encara avui en dia, malgrat gaudir d’una posició econòmica bona i favorable, els seus líders polítics i la població plantegen la supervivència de l’estat i de la nació com una qüestió prioritària.

Segurament la confluència d’un lideratge fort i visionari -amb Lee Kuan Yew i el seu govern-, una elit de polítics i professionals ben formats -molts d’ells al Regne Unit-, la unitat i l’esforç col·lectiu d’una nació multicultural davant del desafiament de la supervivència i el desig de progrés de la població ha fet de Singapur un estat modern i segurament un model de país que cal tenir en compte.

L’èxit no tan sols s’ha aconseguit des del punt de vista econòmic sinó també des del punt de vista social, en haver sabut conformar i mantenir una elit que ocupa els càrrecs més alts en la política, en l’administració i en les empreses del sector públic a partir dels principis i la idea de la meritocràcia: les persones ocupen un lloc en funció dels seus mèrits, valorats des del punt de vista del rendiment educatiu i professional, i no pels seus contactes, amistats, antecedents familiars, nivell social o origen ètnic o racial.

L’excel·lència en la gestió tant de l’administració com de les empreses, i en qualsevol àmbit, és un altre dels valors que Singapur ha portat fins a extrems que fan que es percebi una sensació de perfecció en gairebé tota la vida pública. La transparència en l’administració i la gestió pública i privada ha fet que Singapur sigui valorat com un dels estats menys corruptes del món (en l’índex de percepció de la corrupció del 2014 elaborat per Transparència Internacional, Singapur ocupa el número 7 dels països menys corruptes, i Espanya ocupa el número 37).

L’èxit de la seva economia, en part controlada per l’estat amb un ampli ventall d’empreses públiques en gairebé tots els sectors de l’economia (Singapore, Inc.), la seva consideració com a estat business friendly (en el rànquing Ease of Doing Business, Singapur ocupa el número 1 i Espanya ocupa el número 33) i la seva intervenció com a estat paternalista que assegura a la població l’accés a l’habitatge, a la sanitat i a l’educació de qualitat, sense evitar la implicació responsable dels individus, podrien ser motius per omplir pàgines d’articles i d’anàlisi.

Però, sens dubte, amb una població multiracial i multicultural (74% d’origen xinès, 13% d’origen malai, 9% d’origen indi i 4% d’altres orígens ètnics, entre els quals europeus) on es practiquen diverses religions i es parlen diverses llengües, un dels principals mèrits d’aquest jove estat de 50 anys ha estat haver construït en aquest temps rècord una nova identitat nacional i en definitiva una nació Singapur basada en el respecte, la tolerància, la integració i l’acceptació per igual de totes les seves llengües i cultures, encara que siguin minoritàries.

Aquest és un dels reptes que com a catalans tindrem en el futur, i en el qual podem aprendre, tot i les distàncies evidents, de l’exemple de Singapur.