05/01/2025
3 min
- L’anècdota ens la va explicar Manolo Vázquez Montalbán, a les instal·lacions de TV3, poc abans de fer-li Un tomb per la vida. Allà, al camerino 2114 –un sofà, una banyera i un tocador amb bombetes de vedet–, ens va dir que uns mesos enrere havien convidat a sopar a casa, a Vallvidrera, un amic que era professor de la Universitat de Salamanca. Era un catedràtic d’esquerres, un savi amb dues carreres que, entre primer i segon plat, i veient que el gos de la família s’acostava a taula, els va sorprendre amb una pregunta: “¿Al perro también le habláis en catalán?”. El Manolo i l’Anna es van mirar, atònits. Que el matrimoni es parlés en la seva llengua dins de casa seva potser ja li semblava estrany, però... al gos? On s’és vist? Quan, a més a més, no cal ser un premi Nobel de ciències per saber que els gossos, a tot el món, es comuniquen en castellà entre ells. Si un paio intel·ligent i cultivat era capaç de dir, de bona fe, una bajanada com aquella, quins no devien ser els prejudicis de l’espanyolisme recalcitrant?
- Han passat més de trenta anys des d’aquell episodi i som allà mateix. O pitjor. Aquesta setmana, un dels actors més cotitzats a Espanya, Antonio Resines, s’ha deixat anar en una entrevista a El Mundo. Aprofitant l’atzagaiada que clavava al PSOE per pactar amb Junts (“Son casi de ultraderecha, nacionalistas, racistas y de todo”), expressava els seus pensaments sobre la llengua: “¿Qué tontería es esa de que se hable en catalán y euskera en las Cortes? ¿Cuál es el idioma oficial en España? El castellano, las otras lenguas son lenguas cooficiales en sus territorios. ¿Pero qué tontería es esta de ver al presidente del Gobierno con un pinganillo en el Congreso mientras hablaba Nogueras? Es una imagen que me dejó destrozado completamente”. Quin greu que algú que va ser a l’UCI tants dies per culpa de la covid ara quedi trinxat per això. Que un actor, que és algú que viu de la veu, de la paraula i de la ganyota, tingui tan poca sensibilitat lingüística és per tirar el barret al foc.
- I aleshores Resines diu allò que s’acostuma a deixar anar per donar més transcendència a les seves paraules. Confessa que tot això ho diu ell, que és socialista de tota la vida, com si votar el PSOE fos un salconduit cap a la raó i un certificat de bona persona. Ell mateix, amb tants amics catalans del món de la faràndula, ens subratlla que tot aquest posicionament sobre el català, els catalans i Catalunya –encara gràcies– no és una dèria d’algú de Vox o més enllà. Ho diu un que duu l’etiqueta de progressista però a qui li toca totalment els ous la ximpleria que es parli català al Congrés. El menyspreu no pot ser ni més barroer ni més absurdament simplista.
- Parlar en català, o en qualsevol altra llengua, no pot ser mai una estupidesa. Encara que hi hagi obtusos de pa sucat amb oli que s’ho pensin, tampoc ens expressem en català per ganes de tocar el voraviu a ningú. Ni a la gent que va néixer a Torrelavega, que s’emociona amb les Champions del Madrid i atia la catalanofòbia tan a la lleugera. Hi ha partits polítics que sembren l’odi per recollir vots. No crec que Resines busqui públic ni popularitat amb unes declaracions així. A Espanya ja l’aplaudeixen prou. Simplement, ho pensa i ho diu sense embuts. Aquest és el mal. Aquesta és la síndrome Resines, el conjunt de símptomes d’una malaltia crònica: la intolerància. Cinquanta anys després de la mort del dictador, encara estem en aquest punt. Resistirem, tanmateix. I si el seu PSOE compleix amb els diferents pactes d’investidura, potser aviat també parlarem en català al Parlament Europeu. Pobre Resines, no ho suportarà.
Que un actor com Resines, que viu de la paraula, tingui tan poca sensibilitat lingüística és per tirar el barret al foc ”