La síndrome George Darling

Què passa quan Peter Pan no és que no vulgui créixer, sinó que no se li permet créixer? En un article recent, l’admirada Llucia Ramis feia referència a com molts homes se senten avui obligats a una vitalitat i a una eterna joventut tan il·luses com irrealitzables. Volar sempre, estar sempre en forma, fer bogeries, prendre l’exemple dels magnats que es paguen un viatge a l’espai (sense parar esment ni per un segon a la paraula magnat ), tenir moltes i diferents experiències i desenvolupar una evident dificultat per detectar la frontera del ridícul. Efectivament, si de no voler créixer en diem síndrome de Peter Pan, no poder créixer ha de ser un drama molt més pelut. Aquest mur davant la maduresa, però, ens afecta a tots: Wendy Moira Angela Darling, per exemple, avui dia no seria tan reclamada com a figura maternal prematura sinó que se li exigiria independència, emancipació i fer molts viatges tota sola. Tant se val si ella, encara que de vegades envegés les dones solteres, el que volgués fos casar-se ben aviat i tenir fills. A Wendy, avui, també se l’obligaria a volar.

Un cop hem bufat un nombre considerable d’espelmes, en qui ens hem de fixar no és en aquest parell d’estereotips sinó en la figura dels pares: el senyor i la senyora Darling, que ja tenen la nostra edat (i si no la tenen, la tindran tard o d’hora). George Darling és un home de negocis, preocupat per la feina, que ha perdut la capacitat d’imaginar i de somiar truites. La seva dona, que fa temps va creure en aquell nen màgic que mai no es feia gran, cada dia és més escèptica sobre la possibilitat que algú així existeixi. Jo trobo particularment interessant George, ja que ell és la veritable antítesi de Peter Pan. Si per a Wendy ja tenim el contrapès sexi de Campaneta, que per entendre’ns serien avui les efímeres fades d’Instagram o de Tinder, el personatge que contrasta amb el nen etern seria el pare gris, avorrit i responsable. Que en la versió de Disney té una remarcable semblança al capità Garfi, així com en l’obra de teatre tots dos eren representats sempre pel mateix actor.

El pas del temps el podem portar bé, malament o molt malament. Peter el porta amb arrogància, fotent-se de la maduresa, esquivant-la cada dia (“Morir serà una aventura impressionant”, arriba a dir). El pare de Wendy ho porta amb responsabilitat, conscient del seu paper, assumint el dol que comporta abandonar les il·lusions de joventut. I Garfi és qui ho porta pitjor: sempre pendent del rellotge que hi ha a la panxa d’un cocodril a qui, fa molt de temps, Peter Pan va lliurar la seva mà tallada. Quan el rellotge s’aturi (és a dir, quan toqui l’hora de morir), el cocodril l’acabarà enxampant: aquest és el malson insuperable del pirata. Tots portem això de fer-nos grans amb més o menys dignitat i, per tant, la pregunta és com gestionem la maduresa. I com l’entenem. En les reunions més madures i importants que he tingut, francament, les actituds sempre s’han acabat assemblant a les del parvulari: autoestimes fràgils, comparació de tites, marcar territori… El “disc més madur” d’aquell grup de música acostuma a ser el més avorrit, quan ser avorrit hauria de ser el vuitè pecat capital. Si estem d’acord que Wendy no està condemnada a fer de mare de tothom (de Peter, dels seus germans, dels nens perduts, dels pirates, fins i tot de la seva mare mateixa) i guardar-se el seu propi espai per volar, el senyor Darling ha de poder tenir somnis i aventures sense que se li digui immadur, o ingenu, o contaminat per cap síndrome. ¿Li cal ser conservador, per fer negoci? ¿La imaginació hi pinta alguna cosa, en poder progressar? I, d’altra banda, sense una mica de pols de fada, ¿serà capaç de no desconnectar-se dels seus fills? ¿O de la seva parella? ¿O d’ell mateix?

Trobar els propis límits pot ser perillosament alliberador: com que he madurat, ja no tinc per què fer l’esforç de pensar en grans reptes. Això ja ho fareu les noves generacions. Jo ja no ho veuré, fill meu, ara us toca a vosaltres. Hi ha coses que es poden fer i coses que són impossibles, ja ho anireu veient amb l’edat. A nosaltres ara ens toca conservar allò que haguem pogut aconseguir guanyar mentre podíem. Aquest concepte de maduresa no és res més que el tic-tac que turmenta el capità Garfi. També Wendy, ja de gran, troba les excuses per explicar-li a la seva filla Jane que és que s’ha oblidat de volar. I aquesta, abans que acabar com la seva mare, òbviament preferirà fer-se la reina del Tinder.