“Té més probabilitats de desaparèixer l'islandès que el català”, li diu l’escriptora islandesa Auður Ava Ólafsdóttir a l’escriptor català Jordi Nopca, en una entrevista en aquest diari. Ell dubta: “Vol dir? Encara que el parlin al voltant de 300.000 persones, l'islandès té un estat al darrere que li juga a favor, a diferència del català”. I ella replica: “Jo ho veig diferent. Els catalans teniu una lluita oberta, els islandesos no hem de lluitar per res. Creiem que hem d'estar oberts a altres cultures i llengües”.
Tenir una lluita oberta no és sovint garantia d’èxit. És, segur, garantia de desgast. Anar pel món sent català (no canviant de llengua), al supermercat, al taxi, a la feina, és una petita heroïcitat que no sempre tens l’energia de permetre’t. Ningú vol ser un petit heroi les vint-i-quatre hores del dia. No canvies de llengua al taxi, però somrius molt més, perquè el taxista entengui que no, que no és “contra ell” que enraones la teva llengua per donar-li l’adreça on vas. I al supermercat et mostres animosa demanant “lluç” i l’assenyales amb el dit per ajudar el dependent, per no haver de dir “merluza”, que és una paraula que t’encanta, perquè la llengua castellana, com totes les llengües, t’encanta. I a la perruqueria... Allà costa molt, és el racó de les banals confidències, les bromes sobre celles, i la perruquera és tan divertida...
A Islàndia no hi ha un metge que li digui a una pacient que parli –què sé jo?– en anglès, perquè “som a Europa”. No aprendre i comprendre el català, per a un metge, segur que és més complicat que aprendre’l. Costa molt no entendre el català a Catalunya per a una persona d’enteniment normal. La lluita acaba amb tu. Tots els catalanoparlants, de vegades sense saber-ho, quan sortim de casa i anem a Madrid o qualsevol indret monolingüe d’Espanya, patim una mena de síndrome: l’enveja de la normalitat. És com veure algú molt ric.
