Darrerament, concentracions espontànies de patriotes espanyols vociferen davant la seu del PSOE, al carrer Ferraz de Madrid, acabdillats fins i tot per una senyora enjoiada que resultava ser Esperanza Aguirre y Gil de Biedma (parenta del poeta, que ella es va permetre descriure com “l'ovella negra de la família”). Es manifesten preocupats, com tots els espanyols de bé, per la deriva que ha agafat el Partit Socialista Obrer Espanyol. L'encara líder del PP, el fracassat Núñez Feijóo, afirma que el partit socialista ha estat segrestat per uns corruptes i es pregunta, com Diògenes amb la làmpada, si no hi deu haver un sol socialista en tot Espanya que no depengui de la nòmina (en política catalana, la mateixa figura demagògica es diu pagueta). D'expresident a president en funcions, Aznar assenyala Pedro Sánchez com “un risc per a la democràcia” i insta tothom “a fer el que pugui des d'allà on pugui”, paraules que tant es poden entendre com una crida a una mobilització general (del tot injustificada, en tot cas) o com una cosa pitjor. En sintonia amb ell, els jutges dits conservadors del bloquejat Consell General del Poder Judicial varen disparar l'alerta sobre una abolició de l'estat de dret en cas que prosperi la llei d'amnistia. Un representant de l'Església espanyola, esclar, concretament l'arquebisbe d'Oviedo, es va despatxar a les xarxes amb una arenga no contra els religiosos pederastes, sinó contra els socialistes “còmplices que venen el que no és seu a canvi d'un plat de llenties per continuar al poder”.
No heu sentit mai cap d'aquests pronunciar-se quan s'han perpetrat, des del govern i les institucions, veritables destrosses a la democràcia i l'estat de dret: sense anar més lluny, en la resposta judicial i policial que s'ha desplegat contra l'independentisme català els darrers anys (i és només un exemple, perquè les produccions de les clavegueres de l'estat són múltiples i diverses). En canvi, sí que els preocupa greument cap a on va el PSOE, agafat de la mà de tots aquells que, en una democràcia formal com la que es va armar el 78, podien ser tolerats, a condició que no determinessin la governança, els consensos ni els sobreentesos. Per això hi havia el bipartidisme asimètric, amb un partit que era el pal de paller (el PP) i un altre que li ha fet sempre de comparsa i de rèplica (el PSOE). Que això pugui deixar de funcionar d'aquesta manera és una cosa que disgusta profundament una certa esquerra espanyola diguem-ne canònica i folklòrica, que va des de Felipe González i Alfonso Guerra fins a Carmen Maura.
El cert, però, és que d'ençà del dia que el mateix Pedro Sánchez va ser expulsat sense contemplacions de la secretaria general i el partit va quedar governat per una obscura gestora per poder votar la investidura de Rajoy, alguna cosa es va rompre dins el PSOE, o dins la seva història. Pedro Sánchez, primer contra pronòstic i ara des del poder, segueix personificant aquesta trencadura. És interessant veure on arriba, i encara més veient certes reaccions.
