El 532 després de Crist (dC), els darrers filòsofs grecs –Damasci el més conegut– de l’Acadèmia de mil anys d’antiguitat, fundada per Plató i Aristòtil, fugen d’Atenes. El cristianisme s’ha convertit en la religió de l’Imperi Romà i persegueix i destrueix la cultura grega i llatina. “Contemplem els mateixos astres, el cel és comú a tots, ens envolta el mateix món. Quina importància té amb quina doctrina indagui cadascú la veritat?”, va dir Scimago, autor pagà. “Déu ho vol, ho mana, ho va predir i s’ha començat a fer, extirpar tota la superstició dels pagans i gentils”, escriu sant Agustí.
Roma està en decadència. El perill dels bàrbars és a les fronteres de l’imperi: la Gàl·lia, Britània i el nord d’Àfrica. El present és negatiu i el futur incert. El cristianisme ofereix una millor vida després de la mort i la religió suposa un descans en l’existència dels ciutadans, plena d’obstacles i horitzons boirosos. La mitologia dels déus grecs i romans no ofereix una solució per a l’angoixa de la vida. La vida a l’Olimp era similar a la terrenal, amb lluites i enfrontaments entre els déus similars als dels homes, i no servia per a qui temia el futur i se sentia insegur del present.
El cristianisme era senzill: un sol Déu i uns manaments que si es complien portaven a la felicitat del paradís, a la vida eterna. Oferia solucions certes i fermes. “En una època d’ansietat, qualsevol credo totalitarista exerceix una poderosa atracció”, escriu Dodds el 1965.
El 312 dC apareix el primer emperador –Constantí– que, per la visió de la creu i el missatge “Amb aquest signe venceràs”, es fa cristià. El cristianisme esdevé la religió de l’estat, però en l’Edicte de Milà es permetia la possibilitat de creure i practicar la religió que cada ciutadà de l’imperi triés. Progressivament, la tolerància del cristianisme respecte de la religió grega i romana desapareix i s’estén la creença que “impedir que un pecador fos capaç de pecar no era crueltat, sinó bondat”. S’obre pas la justificació de perseguir els que no segueixen la fe del cristianisme... El monjo egipci Xenute entra a les cases dels pagans i les arrasa per evitar que adorin déus que, segons la seva visió, són ídols.
Després de la persecució de Neró, que culpa els cristians de l’incendi de Roma el 64 dC, en els 300 anys inicials del cristianisme es produeixen tres persecucions de cristians més, que no superen els 13 anys: sota els emperadors Deci, un any; Valerià, tres anys; i la “gran persecució”, nou anys. Els romans intentaven que no s'estengués el costum de no practicar la religió oficial, la qual era part de l’estructura de l’estat, encara que de fet no fos practicada més que per les classes altes. Un prefecte li diu a un cristià: “No et demanaré que facis sacrificis als déus. Agafa una mica d’encens i una mica de vi i digues: Zeus, el més elevat, protegeix el teu poble; si ho fas, seràs lliure”. Plini descrivia el cristianisme com “una superstició perversa i desmesurada”...
El 392 dC es destrueix el temple de Serapis a Egipte i el 415 dC es destrueix la biblioteca d’Alexandria, amb 700.000 volums, s’assassina Hipàcia, filòsofa grega... i s’inicia l’enrunament de temples i edificis i la mutilació d’estàtues arreu. El segle V dC es destrueix la imatge d’Atenea a l’Acròpolis d’Atenes...
El canvi de la tolerància a la persecució del paganisme es produeix com a conseqüència de l’adopció del cristianisme com a religió de l’estat. S’esborren pergamins d’obres clàssiques, fins al punt que es diu que el segle VIII dC la destrucció de la literatura llatina arriba al 90%, tot i que és un fet d’impossible verificació.
El cristianisme no posa en qüestió l’esclavatge, malgrat el mandat evangèlic que tots els homes són iguals i neixen lliures. És una paradoxa que hagin de passar 18 segles perquè tal cosa passi, per cert, sense influència de l’Església cristiana. “Mai permetrem que allò que causa tristesa als amos, que és a qui pertanyen els esclaus, i causa una influència social pertorbadora, succeeixi”.
Protàgores havia dit que “l’home és la mesura de totes les coses”. Ara ja no, ho era Déu i, com diu Catherine Nixey en la seva història del segle I al V, “si l’home es trobava en falta, se’l castigaria”.
Hi ha una discussió no resolta sobre si el cristianisme protegeix la cultura grecoromana dels bàrbars o si contribueix a destruir-la. Com sempre, són els vencedors els que escriuen la història, i en aquest cas és el cristianisme el que venç. El cert és que, després de la destrucció de gran part de l’hel·lenisme pel cristianisme, el món entra en una època fosca que va del segle V al XV. Que el cristianisme de la primera època contribueix a la destrucció del món clàssic sembla un fet difícil de rebatre, però també ho és que és el cristianisme qui el recupera en part, malgrat la intolerància i la Inquisició, que dura quatre-cents anys. Ara el cristianisme, per la influència del protestantisme –que proclama la llibertat de l’home per llegir un text, la Bíblia, i interpretar-lo com ell decideixi– ha deixat de ser el fre que havia estat durant segles.
El problema resideix en la simplicitat de la ideologia. Quan el cristianisme reconeix que “l’amor us farà lliures”, s’allunya del dogmatisme, de la norma i el pecat de Sant Pau, i s’acosta a l’acció més important de l’home, l’amor, que no és un fenomen simple: potser si això es tingués més en compte, moltes coses serien diferents en el món actual.
