Simplement, no són refugiats
Diguem les coses pel seu nom. La mal anomenada crisi de refugiats no és més que la fugida massiva, involuntària, provocada i dolorosa de milions de persones de Síria, l’Iraq, el Iemen i -en menor mesura- de Líbia a causa de la guerra, d’Eritrea a causa de la dictadura i la misèria, de l’Afganistan o Somàlia a causa de la inestabilitat política i social endèmica, o d’altres països a causa de la pobresa i l’absència d’oportunitats de gaudir d’una vida digna. Es tracta d’una fugida que, malauradament, no troba refugi definitiu enlloc.
Fa un any i mig, l’agost del 2015, en una entrevista a TV3 ja vaig dir -com deien altres veus més autoritzades que la meva- que l’èxode descontrolat de persones que buscaven refugi i asil a Europa requeria una resposta ràpida i decidida, la col·laboració de les policies europees per registrar els centenars de milers de persones que arribaven a les costes mediterrànies, corredors humanitaris segurs i un repartiment equitatiu dels demandants d’asil entre els països tenint en compte tres variables: el nombre d’habitants, el PIB per càpita i el percentatge d’habitants immigrants de primera generació de cada estat de la Unió Europea. No s’ha fet res de tot això.
En aquell moment va semblar que Angela Merkel liderava la voluntat d’acollir les persones que s’escapaven de l’infern, però va durar ben poc, el temps de fer un parell d’enquestes d’opinió que feien albirar resistències d’una part dels seus votants. Europa, aquest conglomerat d’interessos estatals que no cedeixen sobirania ni quan hi surten perdent, va iniciar tot seguit un espectacle obscè, aquí i allà, de declaracions nacionalistes, islamofòbia i por a la diferència que encara segueix i que s’ha instal·lat en la ment d’una part de l’opinió pública.
Des de fa molts mesos els responsables polítics europeus fan que miren cap a una altra banda, culpabilitzen els països d’entrada, no critiquen les declaracions xenòfobes, busquen solucions precàries com un acord amb Turquia o ara amb Líbia per fugir d’estudi, tot oblidant un dels principis que crèiem fundacionals de la Unió Europea i que s’han demostrat fallits: que la seguretat ha d’estar al servei de la llibertat de la ciutadania i no a l’inrevés.
De tot això se’n deriven tres conseqüències per al futur. La primera, que alimentant pors i prejudicis estem convertint Europa en un castell, tancat en ell mateix i sense capacitat per ara d’albirar models on la seguretat no tingui com a subjecte l’estat sinó els ciutadans, que no respongui a la violència amb més violència i que respecti escrupolosament els drets socials i polítics. Un castell tancat que, si no canviem les coses, aviat farà pudor de resclosit.
La segona conseqüència és que també estem alimentant l’odi de generacions futures. Davant l’abandonament, les excuses i el menysteniment només podrà construir-se rancúnia, d’aquells que ho han perdut tot i perden també l’esperança en la regió més desenvolupada del món. Malgrat les nombroses accions i la resposta solidària, meritòria i imprescindible d’una part de l’opinió pública europea -com l’organització del concert d’ahir a Barcelona-, la resposta oficial dels poders polítics és francament vergonyosa i ens obliga a dir que ja n’hi ha prou de fer equilibris per no res. El poder no tan sols ha de gestionar, sinó que també ha de fer més pedagogia en valors fonamentals de convivència.
I també ens estem acostumant a legitimar la pèrdua de drets i llibertats en nom d’una suposada millora de la seguretat col·lectiva. Des del món acadèmic s’han fet mil estudis que venen a demostrar que no farem un món més segur amb més militarisme sinó amb més justícia i amb la transformació pacífica dels conflictes. Però a poc a poc s’inocula el relat contrari, i així s’engreixa el complex militar industrial i es cronifica conflictes armats arreu.
Em semblen tres fets prou importants per reaccionar d’una vegada per totes davant el repte més important que tenim perquè la ciutadania europea torni a creure en el projecte comú de convivència, en una societat oberta i plural.
I diguem-ho ben clar: no són refugiats, sinó interpel·lacions vivents d’una forma de vida occidental tancada i mesquina que té una por irracional a perdre uns privilegis que ara són ben coneguts per tothom. No són refugiats perquè hem globalitzat l’economia de les elits, els problemes de qualsevol racó de món i les marques comercials però no els anhels de les persones. Aquests anhels només es podran tractar de manera global quan la desigualtat deixi de ser obscena. No són refugiats, simplement, perquè no els donem refugi.