És una de les poques certeses de la política catalana: Alejandro Fernández és molt simpàtic. Encara diré més: és bon orador, sap combinar la fermesa amb el sentit de l’humor, i ha gosat discrepar dels seus mentors madrilenys, cosa que en el seu partit és un esport de risc. Per tot això, Fernández està ben valorat a la premsa catalana, i no diré que no s’ho hagi guanyat a pols.
El que passa és que Fernández és el líder del PP a Catalunya. I aquest no és un detall menor. No li resta simpatia, però tampoc no es pot negligir. Sobretot perquè ideològicament és del morro fort. Fernández és admirador d’Isabel Díaz Ayuso i amic declarat de Cayetana Álvarez de Toledo, que li ha prologat el seu nou llibre. Tots dos compartien la teoria que l’independentisme, a través dels CDR, s’estava decantant progressivament cap al terrorisme. I ho proclamaven a crits per condicionar els jutges en un moment en què centenars de persones esperaven judici.
Fernández considera que Jordi Cuixart va ingressar a la presó pels mateixos motius que Antonio Tejero. Creu que els sobiranistes catalans són supremacistes per definició, i que odien els que –com ell– són fills d’espanyols; però pel que fa als fills de marroquins o pakistanesos les seves opinions no difereixen gaire de les de Vox. La seva idea de l’espanyolitat es basa en criteris una mica rancis, per dir-ho suau. A Quim Torra el va acusar de supermacista, però després li va dir que és un “españolazo”: “Se parece más a mi que a un saltador de pértiga noruego”, en va dir. Tot el Parlament, i tota la premsa, li va riure la gràcia, però el fons de l’argumentació és un pèl inquietant.
L’actual líder del PP català és un home de la línia dura, i sospita que Feijóo està acomplexat. Creu que el PP, mentre governava, no va ser prou dur amb Catalunya. “No es va fer prou perquè es complís la llei. Quan tornem a governar, això no pot passar”. No vol sentir a parlar del diàleg amb Junts. Prefereix “mil vegades” els acords amb Vox, perquè l’actual majoria entorn del PSOE és “una amenaça a la democràcia”.
Algunes d’aquestes afirmacions formen part de l’assaig A calzón quitao,un títol molt castís per a un text que ha aparegut, esclar, només en castellà. El llibre ha caigut com una “bomba” a Génova, perquè no és habitual que els barons territorials del PP, que per norma són nomenats a dit des de Madrid, expressin les seves crítiques amb tanta desimboltura. Bravo per Alejandro Fernández! La mateixa premsa que el troba simpàtic el considera ara una víctima del centralisme de Génova. Potser obliden que Fernández va aplaudir quan Casado va imposar una fanàtica com Cayetana Álvarez de Toledo com a cap de llista per Barcelona. De fet, aquest autoritarisme centrípet és el que Fernández desitja per a les relacions entre Catalunya i Espanya: autonomia sí, però tutelada i obedient. ¿Hem de creure que Fernández vol per al PP català el que rebutja per a Catalunya? Ho dubto.
I, per cert, en la llista de crítiques de Fernández al seu partit, no hi figura ni Gürtel ni Bárcenas, ni l’espionatge polític, ni la manipulació del poder judicial, ni el joc brut de Sánchez-Camacho i Fernández Díaz, ni els tripijocs de Cospedal amb Villarejo, ni la repressió del 2017, ni els atacs a la llengua catalana per part dels governs del PP balear i valencià. A tot això no hi presenta objeccions ni retrets.
Està molt bé que, en nom de la cortesia parlamentària, els sobiranistes reconeguin la simpatia a Alejandro Fernández. Però que no oblidin que, si depengués d’ell, Puigdemont no tornaria mai a Catalunya, els presos del Procés continuarien tancats i, probablement, n’hi hauria una colla de nous.
