Un símbol ortogràfic molt poc fabrià
EL PUNT VOLAT de la ela geminada corre el risc de convertir-se en un símbol nostrat que s'oposaria, en la línia del ruc al toro, a la titlla de la ñ .
L'intent està arribant al terreny del marxandatge i, més concretament, de les samarretes. Se suposa que hem d'estar molt orgullosos de lluir sobre el pit dues barres verticals amb un gran punt al mig.
Però el disseny que sovint es vol vendre hauria horroritzat Fabra. En primer lloc, perquè el punt ha de ser tan fi i petit com un punt final. En segon lloc, perquè no s'ha d'escriure a mig aire sinó més a prop de la base que de la punta de les eles. I en tercer lloc, perquè Fabra hauria volgut que no fos la suma de tres caràcters sinó un caràcter únic que ocupés el mateix espai que una ll .
De fet, Fabra, que era molt racional, va proposar escriure aquest so amb una doble ela ( ll ), que és com ho fa el llatí o l'anglès. Això l'obligava a buscar una altra grafia per a la ela palatal (la ella). Els candidats més ben situats eren ly i lh, un dígraf que ara associem al portuguès però que el portuguès va manllevar de l'occità.
Però en aquest punt, per desgràcia, va prevaler el criteri d'Alcover. I dic per desgràcia perquè el temps ha demostrat que la seva solució és una gran font de problemes tipogràfics, sobretot des de la irrupció de les TIC.
Es dóna, doncs, la paradoxa que volem convertir en motiu d'orgull i singularitat un punt volat que és un exemple de mala solució tècnica a un repte ortogràfic. Són coses que solen passar quan mitifiquem la diferència més enllà del seu valor intrínsec.
