Des del període post Segona Guerra Mundial fins a mitjans del anys 70, les democràcies occidentals van gaudir d’un alt creixement econòmic, una reducció significativa de les desigualtats socials i, alhora, una alta pressió fiscal al capital i una inversió pública creixent. Entre els economistes els coneixem com els 30 anys gloriosos i encara avui no està clar per què es van acabar. Una explicació freqüent, que no acurada, ho atribueix a l’ascendència del duo Reagan-Thatcher, que van posar en pràctica el paradigma neoliberal, als antípodes del keynesianisme preexistent.
En poques paraules, el nou paradigma se sustentava en la següent cadena lògica: com més inversió, més creixement, i com menys imposició al capital, més diners disponibles per a inversió. Ergo, com menys imposició al capital, més creixement. I, atès que el creixement acaba beneficiant tothom, per la generació de llocs de treball que suposa i pels millors salaris que la plena ocupació fa possibles, res més positiu socialment que abaixar impostos al capital; és a dir, als rics.
La realitat és que, sota l’hegemonia d’aquest paradigma, el que s’han disparat són les desigualtats; ni el creixement, ni l’ocupació, ni encara menys els salaris. I tanmateix és cert que el creixement depèn de la inversió. Però de quina inversió, la pública o la privada?
Per definició, la inversió privada defuig els projectes amb externalitats positives; és a dir, amb beneficis socials que no pot monetitzar. I aquests són precisament els projectes que ha d’impulsar la inversió pública: salut, educació, recerca i infraestructures clau. Prenent la biologia per fer una analogia: la inversió pública alimenta i fa créixer l’hoste, i la privada n’extreu el fruit. I la simbiosi necessària de les dues ha de ser capaç d’evitar que l’hoste s’exhaureixi, alhora que n’obtenim prou fruit per satisfer les nostres necessitats.
Una simbiosi que rarament passa per la col·laboració público-privada, en què esdevé quasi impossible compatibilitzar la maximització del benefici social, que persegueix la part pública, amb la maximització del benefici dels socis, que persegueix la privada. Més aviat passa perquè es complementin. Tornant als 30 anys gloriosos, la pública feia carreteres, i la privada, automòbils. Una complementarietat que avui caldrà cercar amb els projectes Next Generation, per tal de garantir el màxim arrossegament i impacte, tant pel que fa als sectors com als territoris.
El perill de l'equilibri regional
En aquest sentit, preocupa que el pla per a la recuperació del govern de Pedro Sánchez, que té entre els seus objectius l’equilibri regional, parteixi d’un suposat multiplicador de la inversió pública més alt a les regions de menys ocupació, aquelles on fins a la data ja s’hi han abocat inversions i despeses públiques a l’engròs, sense aconseguir atreure’n prou de privada, que és la que caldria per generar l’ocupació necessària.
Pel que fa als sectors, allà on la inversió pública s’ha bolcat és en tenir cura, més enllà de l’hoste social, del planetari, de qui portem traient tants fruits que aviat no en podrem treure més. La iniciativa per un Green New Deal, a tots dos costats de l’Atlàntic, s’ha de dur a terme de manera immediata i contundent. I sota el lideratge públic, per arrossegar les empreses privades a dissenyar, desenvolupar, instal·lar, proveir i mantenir els materials que calen: aïllaments, plaques, circuits, piles, pales, vehicles...
Per això ha de servir el canvi de paradigma fiscal que, ni que sigui tímidament, avui ja ha sortit dels cenacles intel·lectuals progressistes i que pregona gent tan influent com el president Biden i la seva secretària d’economia. Acabar amb la cursa fiscal a la baixa que estem patint a escala global podria donar per finalitzat el paradigma neoliberal i donar pas a un de nou en què la sostenibilitat social i mediambiental sigui la prioritat.
Segons Thomas Kuhn, estudiós dels canvis de paradigma, aquests es produeixen més pels demèrits de l’existent que pels mèrits del nou, que al capdavall encara no els ha demostrat i que a ben segur també tindrà els seus propis demèrits. Si això és cert: l’ascendència del neoliberalisme tindria Reagan i Thatcher com a exponents, però les causes serien l’estancament amb inflació dels 70, la crisi del petroli, l’abandó del patró dòlar-or...
I també, si això que diu Kuhn és cert, a data d’avui el paradigma neoliberal ja hauria provat prou demèrits per superar-lo sense dilació. Això no garantirà que el nou paradigma sigui la panacea i no porti problemes nous. Però benvinguts siguin, atesa la gravetat dels actuals.
