La vida i les cases
“Les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d’un mateix”, diu el Giuseppe al seu fill, l’Alberico, en una carta. El Giuseppe ha marxat a Amèrica i aquesta decisió genera un creuament de correspondència en el seu cercle íntim. És la novel·la La ciutat i la casa de Natalia Ginzburg, que ha publicat afortunadament Club Editor, amb traducció de Meritxell Cucurella-Jorba. El Giuseppe, us deia, marxa a Amèrica per fer un canvi de vida i es ven el seu pis de Roma. Ara hi viuen els Lanzara. I el Giuseppe, a la carta, demana al seu fill: “Dona’ls records, tant al marit com a la dona, i dona records a les parets de casa meva”.
La ciutat i la casa és una novel·la plena de cases, de nostàlgia per les cases antigues, d’esperança per les cases noves. Cases compartides, cases plenes d’amistat i de recels, cases com a escenaris d’amors arravatats, amors estranys, amors enganyosos.
La traductora, Meritxell Cucurella-Jorba, escriu una cloenda al final de la novel·la i reflexiona: “La vida passa tal com nosaltres passem per les cases on deixem la vida”. I es pregunta: “Quina és la nostra veritable casa? La casa on hem crescut? La casa on hem sigut lliures? La casa on hem cregut ser feliços? La casa on hem plorat sense aturador?” També s’enyoren els llocs que hem odiat, diu el Giuseppe de Ginzburg.
La literatura de Ginzburg està plena de cases, de ciutats de províncies, de famílies normals, del relat de la vida senzilla. Això va ser utilitzat en contra seva. L’escriptor Luigi Malerba va deixar escrit, als anys seixanta, que Ginzburg “és la gallina pensarosa: com que no té idees per a una trama complexa, es dedica a parlar de la seva infància i de la seva família”.
Més de mig segle després, sembla que finalment el món s’ha adonat que es pot fer -i es fa- gran literatura fixant l’atenció en la memòria familiar, en la vida domèstica, en tot allò que passa a dins de les cases. Ginzburg, Munro, Tyler, Mazzantini, Ferrante. Salvador Dalí assegurava que cal partir de l’ultralocalisme per arribar a la universalitat. De la mateixa manera que en Carles Capdevila assegura que, en els articles, com més parles de tu, més parles dels altres.
“Em pensava que jo encara era el centre de la seva vida, dels seus pensaments. Quan vaig saber que no, em va semblar que rodolava daltabaix d’una muntanya”, escriu la Lucrezia de La ciutat i la casa al seu amic Giuseppe.
Que no ens ha passat a tots, això? Que tingueu un bon Sant Jordi!