Vacances al poble
EscriptoraEstiuejaven en un poble de mala mort, el poble dels seus avis materns. Això de poble de mala mort ho deia el seu pare, que hi anava arrossegat. I era veritat que era un llogarret petit i sense gaire gràcia. No tenia església romànica, ni un restaurant amb estrella Michelin, ni tan sols un riu cabalós per banyar-s’hi i pescar-hi. El seu pare, que no era home de llegir, ni li agradava jugar al dòmino com feien els pagesos cap al tard, s’hi avorria mortalment.
Però ella no. Ella se’l sentia seu, el poble, perquè considerava que era el seu lloc. Ella també era una nena petita i sense gràcia, una nena de mala mort.
Al poble tothom era de la colla. Hi havia tan pocs nens, que tots jugaven junts, ves quin remei. Sense tenir en compte el sexe, ni l’edat, ni d’on venien. Hi havia en Joan, llarg i prim com un sant pau i allà dalt de tot, una cara granelluda i unes ulleres de miop. Hi havia la Pili, estiuejant com ella, amb el seu cos a mig fer –panxa inflada de criatura però pits prominents d’adolescent–, parladora com la seva mare i la seva àvia, riallera, amb una gran imaginació per improvisar jocs que els distreien durant hores. Hi havia els germans Grané, un milhomes i una bleda assolellada, prims i rossos, que semblaven de bona família però no ho eren en absolut i sempre duien les bambes foradades i ratades i mai no es podien comprar gelats quan els altres ho feien. Hi havia en Tomàs, el més menut, entremaliat i un xic rebel, però molt simpàtic. I ella, la Clàudia. Tímida fins a dir prou, sempre a punt de posar-se vermella.
Eren tots dins la cabana que havien construït a dalt del roure, asseguts com els indis, tan a prop els uns dels altres, menjant pegadolça, quan la Pili va dir que l’estiu següent, segurament, ella no hi seria. Que els seus pares estaven parlant de llogar un apartament a la platja. Que estava molt emocionada perquè allà sí que s’hi divertiria, amb el mar, i les terrasses per prendre granissats, i la festa major, i les paradetes dels 'hippies', i els estrangers.
Es van quedar tots en silenci. Potser imaginant el poble de costa, potser dolguts perquè semblava que la Pili també digués que aquell era un poble de mala mort. I ella, la Clàudia, vermella com un pebrot, va obrir la boca i amb un to de veu que ni ella mateixa va reconèixer, va dir que ella no voldria per res del món estiuejar en un altre lloc. I en Joan, els germans Grané i en Tomàs es van posar a aplaudir. I ella, encara sufocada, va somriure, feliç d’haver-s’hi atrevit.
