Per tornar a la infantesa
EscriptoraDe vegades la infància pot durar més que la vida, deia Ana Maria Matute, l’escriptora que més i millor va retratar la innocència d’aquest període i que més i millor va conservar l’esperit juganer i fantasiós de la nena que va ser, a l’hora d’escriure.
Des de fa dies estic immersa en el volum 'Antologia literària per tornar a la infantesa', que em van portar els Reis aquest any. Josep Lluís Badal hi ha reunit –per a Catedral Books– narracions extraordinàries que parlen de la mirada infantil, dels descobriments enlluernadors o escruixidors dels primers anys. Des de Txékhov fins a Martín Gaite, passant per Sylvia Plath, Roald Dahl o Rodoreda o Matute.
La mirada neta dels infants davant del dolor, la solitud, la guerra, el mal. Les veus blanques dels petits damunt del color més negre del món. “Tinc un germà petit... Li agrada jugar a «Txernòbil». Construeix un refugi, cobreix de sorra el reactor... O es vesteix d’espantaocells, corre darrere de la gent i els espanta: Uh, uh, uh...! Soc la radiació!” Ho escriu Svetlana Aleksiévitx al conte “El cor dels nens”.
El meravellós conte “Els cavallets”, d’Ana María Matute, on un nen que no té diners menysté l'atracció de fira: “Això és una bajanada que no duu enlloc. Només fa voltes i voltes, i no duu enlloc”. Però en la seva fantasia, imagina que amb una xapa daurada que ha trobat a terra pot comprar un bitllet per pujar-hi, i que s’enfila a un cavall daurat d’ales enormes. Els cavallets comencen a girar i ell pensa: “Que bonic, no anar enlloc”.
La manera com descriu la infància el sicilià Gesualdo Bufalino a “Felicitat del nen castigat”: “L’univers del nen és aquí, entre les quatre parets de casa, i és un racó minúscul de calç i pedra, que al matí s’eixampla fins a comprendre entre les seves puntes dos carrers que s’encreuen, el carrer on viu i el de la seva escola”.
El Quimet de la Mercè Rodoreda a “Gallines de guinea”, que en una visita al mercat contempla, consternat, l’espectacle terrorífic de les aus penjades pel coll: “La darrera del rengle encara es debatia: les ales, amb uns cops sobtats, intentaven inútilment el vol”. Quan arriba a casa s’abraça a les faldilles de la mare i, mentre ella li pregunta què li passa, esclata en plor i com que ella li insisteix: “Però què tens? T’han pegat? Què et passa?”, entre sanglots, només pot dir “com si tot d’una s’hagués fet gran: «Estic més trist...»”
La innocència davant de la crueltat del món. Per això estem tristos.