Sopar amb tempesta

EscriptoraQuan eren petits a totes les cases hi havia els Juegos Reunidos Geyper. Havia estat un regal de Reis fabulós perquè era una capsa enorme amb una pila de jocs a l’interior: el parxís, l'oca, els daus, la ruleta... Quan et cansaves d’un joc en començaves un altre. També hi havia una baldufa que es feia girar i sortia “Pon una” (i el jugador havia de posar una fitxa petita d’un color viu) o “Toma dos” o “Todos ponen”. Algun nostàlgic dels setanta va prendre aquest nom de “Todos ponen” per batejar els dinars o sopars en què tothom aporta menjar o beure.

La colla ha adoptat aquest sistema perquè ningú té ganes de cuinar per a tanta gent però tampoc no els agrada anar de restaurant. Volen conversar i riure amb intimitat. Aquest estiu en X., que té una casa a la costa amb una gran terrassa sobre el mar, s’ha ofert gentilment per acollir el “Todos ponen” d’agost.

Damunt la taula hi ha pastís de pernil i formatge, guacamole, truita de patates, salmorejo, croquetes. Vi blanc, negre i rosat. I unes flors de buguenvíl·lia. Estan contents de retrobar-se. La L. li demana al P., que és andalús, que expliqui algun acudit. Ell –que assegura amb sornegueria que des que s’ha fet independentista ha perdut la gràcia– es fa pregar, però hi acaba accedint i provoca grans riallades. L’amfitrió ha fet una selecció musical que de tant en tant és celebrada amb entusiasme. I les velles cançons, ja se sap, evoquen records i ells s’adonen que els han passat moltes coses, la majoria de les quals compartides.

Han patit durant tot el sopar perquè les previsions deien que aquell vespre hi hauria pluja, però la tempesta, finalment, acaba passant de llarg de la terrassa on sopen i s’instal·la damunt del mar. Veuen els llampecs que il·luminen l’horitzó com si fos de dia. L’espectacle els impressiona i es queden embadalits.

Comenten que està sent un bon estiu. Després d’uns anys revoltats, les coses s’han anat asserenant i, en aquest moment, contemplen la tempesta de lluny, tot i que els retrunys dels trons generin una certa inquietud.

En C. explica que l’altre dia, a l’autobús, una noia se li va adreçar amb amabilitat per preguntar-li si volia seure. Tots se n'enriuen, però són rialles una mica tenallades per l’estupor. Saben que els podria haver passat a ells. És que som grans, diu un. L’últim llampec ha partit la negror en dos i per un instant s’han vist els rostres els uns als altres.