Solidaritat
La vida ens va portar a establir relació amb una família italiana l’any passat, quan el nostre país vivia els moments més intensos d’aquest llarg procés que potser un dia el portarà a decidir lliurement el seu futur. Les circumstàncies, doncs, van propiciar que aquests florentins, que havien sentit a parlar poc de Catalunya, descobrissin el conflicte que bategava al cor d’una Europa que estimen i volen protegir.
En un primer moment, la causa catalana els va resultar un xic estrafolària. Són uns europeistes convençuts, defensors dels valors que en teoria defensa la Unió Europea. Els moviments independentistes els associaven, d’entrada, a la xenòfoba Lliga Nord de Salvini, i la seva predisposició era, per tant, més aviat baixa.
Empesos, però, per la intensitat de les nostres vivències durant la tardor de l’any passat, els amics florentins van voler saber-ne més. Els documentals sobre l’1 d’Octubre i sobre el 20 de setembre i, sobretot, l’empresonament dels nostres representants polítics, van anar modificant la seva opinió sobre el moviment independentista català i sobre la més que discutible actuació de l’estat espanyol.
Des d’aquí hem viscut amb emoció la seva solidaritat creixent. Mentrestant, nosaltres hem constatat l’horror amb què molts italians viuen l’ascens de Salvini i hem fet front comú horroritzats per aquesta onada reaccionària i d’extrema dreta que veiem avançar pel continent i arreu del món.
Comprovem, doncs, que no cal ser independentista per rebel·lar-se contra la repressió i la injustícia. Que l’empresonament preventiu i l’amenaça d’un judici sense garanties desperten la solidaritat de les persones que estimen aquests valors fonamentals: la democràcia, la tolerància, la llibertat d’expressió.
Aquesta setmana he rebut un missatge de la meva amiga florentina. Per celebrar l’aniversari de la Declaració dels Drets Humans, la Claudia ha enviat nou cartes a Catalunya: set a la presó de Lledoners, una a Puig de les Basses i una a Mas d'Enric del Catllar.
He volgut compartir aquesta experiència personal, segurament poc rellevant, només per encomanar-vos una mica de fe en la raça humana. Són dies difícils i tots necessitem píndoles d’esperança.