Ser lliure
EscriptoraQui es preocupa per no ofendre quan escriu no és escriptor. La frase la va dir Vivian Gornick fa uns dies durant la seva participació al festival Primera Persona, al CCCB, mentre l’entrevistava la periodista Anna Guitart. I com que la idea és precisa i contundent, molta gent se n’ha fet ressò. La frase m’ha vingut a trobar des dels diaris, des de Twitter i en alguna conversa. I des d’aleshores, el neguit ha anat creixent i fent-se fort.
No és que aquesta idea m’interpel·li per primera vegada, ans al contrari. Des que vaig començar a escriure hi he topat sovint en forma de crítics que elogien la llibertat radical d’un autor o en forma dels mateixos escriptors que presumeixen del coratge d’escriure des d’aquesta llibertat, encara que això els costi disgustos amb la família o persones del seu entorn més íntim.
Cada vegada que ho he sentit o llegit he estat víctima del mateix desassossec. Fa molts anys que escric, he tingut la sort que no se m’exhaurís la imaginació i que les meves novel·les hagin connectat amb un bon nombre de lectors. He procurat posar-me reptes i esforçar-me per superar-los, sempre pensant que la meva millor novel·la serà la següent... Però, en tot aquest temps, sempre he sabut que no escric des de la llibertat absoluta. Sempre he intentat escriure honestament, això sí, però amb una sèrie de precaucions –potser ni tan sols gaire conscients– per no ferir ni trair ningú que m’importi. Que difícil que és, ser lliure!
Provo de justificar-me argumentant que, al cap i a la fi, escric com visc, procurant no fer mal a la gent que estimo. Però comprenc que l’art exigeix ser lliure. Ho entenc. No em costa d’admetre, doncs, que no he estat educada per ser lliure (del tot). He estat educada per ser respectuosa i assumeixo aquesta herència. I, tanmateix, em fa mal la frase de Gornick, que m’obliga a acceptar, doncs, que no soc escriptora. Tornaré a dir que escric novel·les, que és una definició amb la qual sempre m’he sentit més còmoda. Com la mare de Natalia Ginzburg. A 'Lèxic familiar', l’admirada Ginzburg escriu: “A la meva mare li agradava explicar històries, perquè es delia pel plaer de narrar”. És la manera més senzilla de dir-ho. I em plau.
