Mentrestant
En aquestes dues setmanes, he vist alguns capítols de la sèrie Modern love, que m’han emocionat; han ingressat la meva amiga C. a l’hospital amb una obstrucció intestinal i ha acabat sent intervinguda dues vegades; hem planejat una escapada a Carcassona per veure el mercat de Nadal amb una colla; a la coral hem assajat Bella ciao; li han diagnosticat un càncer a la mare d’una amiga que és massa jove per haver d’entomar això tota sola; els amics que van haver de sacrificar el gos aquest estiu ja en tenen un altre, que es diu Rudy; la meva neboda m’ha demanat si li puc deixar unes sabates de taló per anar a un casament; un amic ha compartit les fotografies que va fer l’últim dia que ens vam trobar i són precioses; he encarregat els panellets per a la castanyada; he buscat fotos antigues per a la trobada que estem preparant amb el grup que vam fer teatre musical quan teníem divuit anys; una botiga de la qual soc clienta ha celebrat el trentè aniversari i ens ho ha fet saber; he parlat amb una amiga equatoriana sobre la situació al seu país i amb un amic xilè, amoïnat pels seus; a les classes d’italià he après que vaga es diu sciopero; he començat a llegir Entre dos silencis, de l’Aurora Bertrana; m’he comprat una brusa de color albergínia; he sentit un poeta recitant els seus versos entre les pedres del Decumanus badaloní.
Mentrestant, mentre la vida seguia el seu curs, hem vist horroritzats com la policia “dispersava” a cops de porra una colla que sopava en una terrassa de l’Eixample; com uns encaputxats sortien d’una botiga i s’enfilaven en una furgoneta policial; com tornaven a enterrar Franco i semblava que tornéssim a ser al 75; com alguns representants de les forces de l’ordre es fotografiaven al costat de manifestants amb banderes franquistes; hem sentit com el ministre de l’Interior deia que la violència a Catalunya és de més gran impacte que la d’Euskadi; com milers de persones s’han autoinculpat als jutjats per haver-se manifestat i haver votat en un referèndum; com deixaven anar una de les noies detingudes als aldarulls; com van passant les setmanes i els detinguts del setembre continuen a la presó, algun d’ells incomunicats.
La nostra vida s’ha bifurcat en dos nivells i som capaços –hem de ser-ho– de continuar fent les coses que ens fan riure o plorar o gaudir i, a la vegada, anar assumint aquesta impotència i aquesta sensació d’intempèrie tan gran.
