Les ganes de viure
Diumenge passat vaig baixar l’avinguda Maria Cristina pensant, entre altres coses, que en els mesos que vindran ens fan falta molts Jordis Cuixart. El president d’Òmnium va rebre l’aplaudiment exaltat dels que ens foníem sota un sol de justícia, amb un discurs ferm i esperançat, integrador i a favor de l’autoestima dels catalans. Sempre he trobat que no ens en sobra gens, d’autoestima.
Si el català ha sobreviscut a tres-cents anys d’hostilitat dels estats francès i espanyol és gràcies al poble de Catalunya, diu Cuixart, alçant la veu. Ho han fet els catalans d’aquí i els vinguts de fora!
Com els seus pares. Ho va explicar el president d’Òmnium a Santa Coloma de Gramenet en un acte de la campanya Lluites Compartides. Va explicar que el seu pare, badaloní, es va casar amb una murciana i que la llengua de la nova família va ser durant uns anys el castellà. Però que, en un moment donat, la seva mare, que treballava en una carnisseria al centre de Santa Perpètua de Mogoda, en un entorn molt catalanitzat, li va dir al marit: “Oye, nene, si estamos viviendo en Catalunya, a los niños les vamos a hablar en catalán, ¿no?”
Puc imaginar-me tants amics i coneguts meus, a Badalona, plantejant-se aquesta pregunta! Una pregunta que neix de la lògica i del seny (murcià, en aquest cas). I, després, una decisió presa des de la consciència i també des de la naturalitat. Una família amb dues llengües, la cosa més natural del món.
Cuixart va recordar tot seguit la llista d’èxits col·lectius del país. Va recordar-nos que estem actuant en defensa pròpia i per dignitat. Va citar Candel, Lorca (qui es pensa que algú de nosaltres vol renunciar a Lorca?!?) i Vicent Andrés Estellés: “Hi haurà un dia que no podrem més, i llavors, ho podrem tot”.
I en un moment del discurs Jordi Cuixart va agrair el suport de la gent que sovint l’anima quan el troben pel carrer. Va dir, ho recordo: gràcies per la complicitat, pels somriures, per les ganes de viure. Per les ganes de viure. Era tan innecessari i, per això mateix, em va semblar tan bonic!
El discurs de Jordi Cuixart és el discurs que ens convé. Ple de força i d’esperança. Contundent i ferm. Radicalment optimista. Som un país madur, capaç d’agafar les regnes del seu futur, diu el president d’Òmnium. I crec que, en el fons, tots sabem que té raó. Tots. També els que votaran que no el dia 1 d’octubre o els que es negaran a votar.
