La fragilitat

Em tinc per una persona sensible però forta. Estic acostumada a entomar les dificultats amb ganes de superar-les. Una amiga que em coneix bé diu que, quan se’m barra el pas per avançar cap al camí desitjat, la meva resposta sempre és: “I qui ho diu això? On està escrit?” Qüestionar allò que t’impedeix avançar és el primer senyal per buscar camins alternatius.

Però aquesta tardor encesa i inacabable que avança a sotragades està posant a prova la meva fortalesa, i el fet de comprovar que això que em passa és molt semblant al que passa als meus companys i amics, lluny de consolar-me, encara m’angoixa més. Com ho farem per resistir l’embat si ens tornem una societat psicològicament -o sociològicament- fràgil?

Aquestes setmanes hem viscut moltes coses. He après moltes coses. Com, per exemple, que la feblesa interior ens fa més susceptibles i menys generosos. Els dubtes interns -que ens esforcem a mantenir amagats i calladets en un racó del nostre jo- es desperten neguitosos quan algú del nostre entorn, potser algú que estimem, diu allò que no volem sentir o no fa allò que esperàvem o s’allunya de nosaltres cavalcant la seva pròpia fragilitat o, encara pitjor, una suposada fortalesa inexpugnable.

La solidaritat, la confiança i la complicitat, que ens mantenien alegrament agermanats sense esforç, s’han anat esfilagarsant fins a deixar al descobert, amb tota cruesa, la naturalesa de les relacions humanes. La decepció és inevitable. I recordo encara un cop més allò que deia el meu pare: dels amics no n’hem d’esperar més del que ells estiguin disposats a donar-nos. Doncs això: que cadascú doni el que estigui disposat a donar. Cal acceptar aquesta premissa i no desconfiar, no menystenir, no jutjar. M’hi esforço.

Descobrir la fragilitat i acceptar-la no és fàcil. El desconcert ha deixat pas a la basarda. I una sola imatge, en els últims dies, m’ha donat ànims i m’ha assenyalat el camí. Va ser el dijous negre que van empresonar els nostres representants legítims. Davant de les càmeres i els micròfons, la Marta Rovira es va veure superada per la impotència i la tristesa i se li va trencar la veu a mig discurs. Segur que ho recordeu. La gent del seu voltant es va posar a aplaudir per encoratjar-la i ella els va aturar, enèrgicament, diria que amb un punt de ràbia: “No he acabat”, va dir.

No hem acabat.