Final d’estiu

La verdor de la casa era encara esquitxada de flors de passió morades, i les gralles deixaven anar tranquil·lament els seus crits de dalt del cel blau estant. Però es veié un bellugueig, una llambregada, un tomb d’ala argentada a l’aire

Virginia Woolf

Hem recollit les gandules i les hem enfilat a l’altell. Hem fet una última repassada a l’apartament i hem anat recollint bocins d’estiu que havien quedat oblidats a sota el llit. Un peu d’ànec, la tovallola de ratlles grogues i blaves, una xancleta, fitxes de colors del parxís, l’insecticida, una ampolla amb un cul de vermut blanc que hem abocat a l’aigüera, en un tràgic gest que acomiada tots els aperitius a la fresca, amb escopinyes i patates i olives i abelles que volen banyar-se en els gots de refresc.

Tot el que ens espera és desesperant: fer i tancar maletes, carregar el cotxe, la cua a l’autopista que serveix per anar-se acomiadant del verd i del blau i anar-se acostumant al gris.

A ciutat hi fa una xafogor d’escàndol i, amb el soroll, la gentada i la contaminació, sembla que sues més. Els vestits que t’has posat durant l’estiu i que semblaven tan frescos i divertits, de colors alegres i estampats vistosos, ara comencen a semblar-te un estrany manyoc sense forma. Els grocs i els turqueses, damunt de la pell que va aclarint-se a una velocitat de vertigen, ja no fan tant de goig i de sobte et semblen de mal gust. Les sandàlies s’han deformat i no et protegeixen els peus de la pols i la brutícia.

I arriba un matí que et lleves, més aviat d’hora, i surts al balcó amb el pijama d’estiu. I tot d’una arriba una brisa que et fa posar la pell de gallina. És només un instant, saps que el dia serà tan calorós com els anteriors, però per un moment has tingut un pressentiment de tardor.

I aquella fregadissa innocent als braços desencadena una pila de sensacions. Et vénen ganes de tornar als horaris, de tenir l’agenda atapeïda, els fills a la universitat o a l’escola, com ha de ser. Vols posar-te pantalons texans i un jersei que abrigui, i mitjons i botes. I et preguntes si és possible aquest insòlit enyorament de la rutina que t’ha fet renegar tan sovint durant el curs.

Només ha estat un moment de debilitat, a penes un minut. Però, a poc a poc, mentre tornes a entrar a casa i et preparares el cafè, alguns pensaments es van obrint pas molt a poc a poc. Que si demanaré hora a la perruqueria, que si he de posar la pila al rellotge, que si demà començo el règim.

Els caps de setmana de setembre tornarem a buscar els espais oberts i la verdor, ara els estius s’allargassen fins a final d’octubre. Hi haurà encara banys de mar i nits a la fresca. Però els dies començaran a escurçar-se, en el sentit literal i metafòric, i les agendes ens engoliran. Adéu al dolce far niente, a les llargues tardes d’estiu, al terra ple de confeti i serpentines rebregades, a l’aire net i les fulles brillants després del ruixat d’agost, adéu als rellotges de sol que només assenyalen les hores serenes.

El mes de setembre portarà un bellugueig, una llambregada, un tomb d’ala argentada a l’aire.