L'estiu que em van enviar a dormir

L’estiu del 1969, quan l’home va arribar a la Lluna, jo tenia vuit anys, el meu germà Gabriel en tenia dotze i la meva germana petita només cinc. El dia 21 de juliol, al migdia, mentre dinàvem, van trucar a la porta del pis. El meu pare es va aixecar i va trigar una bona estona a tornar a taula. Se li escapava el riure per sota el nas: eren la senyora Encarna, del tercer, i en Joan Ramon, del primer, que com que ells no tenen tele, que si poden venir aquesta nit a veure l’arribada de l’home a la Lluna. Ho dèiem sempre així. Res de missió espacial, ni de la NASA, de l’Apol·lo 11, la fórmula que tothom feia servir era la més senzilla, la que més ens impressionava: l’arribada de l’home a la Lluna.

A mi, la petició dels veïns em va posar de bon humor. Encara no sabia si els pares ens deixarien quedar-nos i en aquell moment em va semblar que, com més gran fos l’esdeveniment, més fàcil seria que ens poguéssim quedar. La presència dels veïns a casa –que van arribar carregats de galetes i vi dolç per entretenir la gana durant la nit– afavoria clarament la nostra causa, deia jo.

Perquè jo volia quedar-me despert, tot i que ja havien advertit que les coses importants passarien de matinada. Ho desitjava fervorosament perquè la meva vocació per l’enginyeria s’insinuava i perdia el cap per saber com estaven fets els cotxes i els avions i, per descomptat, com devia estar fet un coet que era capaç d’arribar a la Lluna.

Havent sopat van arribar la senyora Encarna, amb el marit i el fill, i en Joan Ramon amb una amiga. Va haver-hi una mica de remenament per fer lloc a tothom entorn de la tele, entronitzada com si fos el vedell d’or. Llavors la meva mare es va adonar que la meva germana s’estava adormint i ens va enviar a tots tres al llit. El meu germà i jo vam protestar. Els veïns van intercedir. El pare i la mare van valorar la situació i van fer pública la seva decisió: en Gabriel es podia quedar una estona, els petits a dormir.

Vaig fer una autèntica rebequeria, que no va servir de res. Al llit, abans d’adormir-me, vaig plorar molta estona. Però el pitjor de tot va ser l’endemà matí quan, encara ple de ràbia, li vaig demanar al meu germà que m’expliqués l’arribada de l’home a la Lluna. “No ho sé, em vaig quedar adormit al sofà”, va dir ell, com un poca-solta. “Jo t’ho explico”, va dir la mare, veient la meva fúria. Però no es tractava d’això. El que em feia ràbia era que en Gabriel hagués desaprofitat aquell privilegi. Jo no m’hauria adormit mai de la vida!

Crec que no l’hi he perdonat mai.