L'estiu del 'Katrina'

EscriptoraVa ser l’estiu de les granissades inesperades a finals de juliol i de l’atemptat al metro de Londres. L’estiu del 'Katrina' i de l’accident d’un Boeing 737 a Atenes. No va haver-hi supervivents. Va ser l’estiu que van morir dues mil persones en una estampida al pont d'Al-Ayma, a Bagdad, quan fugien d’una suposada alarma terrorista.

Aquell estiu van passar dues setmanes en una casa rural, unes vacances que eren alhora una oportunitat i una sentència. Aquell estiu van decidir separar-se. Coti, Paulina Rubio i Julieta Venegas cantaven “Nada de esto fue un error”.

Però en realitat van cometre un error darrere l’altre des del mateix moment que van seure de costat al cotxe, sense cap més protecció que el cinturó de seguretat i el silenci espès que cap dels dos no tenia ganes de trencar.

Escoltaven “Nada de esto fue un error” i també “Wake me up when September ends” i “Welcome to my life” i semblava que totes les cançons parlessin d’ells.

Van sopar junts sense dirigir-se la paraula, van dormir junts sense fer l’amor i van acabar parlant sense dir-se res que no sabessin. Només van dir les coses pel seu nom i van prendre decisions i a tots dos els va semblar que es comportaven com adults civilitzats i que podrien seguir endavant sense rancúnies. (En aquell moment s’ho creien, però havien de venir mesos d’hostilitat i després un final gelat i blanc com un paisatge de l’Antàrtida.)

Quan va començar el curs, al setembre, i tot va tornar a lloc, ells van encetar una vida nova i desangelada, cadascú a casa seva, sense baralles, sense calçotets a terra, sense retrets inútils, sense pudor de bròquil. Les notícies parlaven dels morts del 'Katrina', dels morts de l’avió estavellat, dels morts de Bagdad. I ells s’asseien al davant de la tele mentre dinaven i no se sentien gens ni mica commoguts per aquelles tragèdies.

Havia estat un estiu etern, xafogós, dramàtic com un túnel. L’estiu que deixava enrere una vida, quasi trenta anys de matrimoni. A l’altra banda –tots dos hi confiaven– els esperava un paisatge verd i un cel blau. Però la claror encara es va fer esperar. El túnel era més llarg que no es pensaven.

Només el temps els permetria recordar el passat sense rancúnia i reconèixer que, malgrat tot, res de tot allò no havia estat un error.