Boira, tramuntana i neu
La boira és de les coses que més temo quan condueixo. Després d’una estona llarga –potser són vint minuts, però em semblen hores– conduint garratibada, agafant el volant com si hagués de fugir-me de les mans, maleeixo la boira i sempre acabo compadint els soferts habitants dels llocs que solen patir aquest fenomen. Per això recordo que em va impactar un article de l’escriptora Imma Monsó –de ja fa un parell d’anys– en què feia un elogi de la boira. Hi confessava que, quan torna a Lleida, sempre desitja que hi hagi boira i que la vol espessa i duradora, com la que recorda de la seva infantesa, una boira, deia, que prometia aventures insospitades.
Recordo que quan la vaig llegir de seguida vaig pensar en la tramuntana gelada de la meva infància, que amenaçava l’equilibri de la meva àvia materna, una dona baixeta i molt prima. Quan jo –que no vivia a Figueres, però hi anava sovint– deia que m’agradava la tramuntana, la meva àvia em mirava com si hagués perdut el senderi. Ella la detestava. Solia explicar que la tramuntana havia fet caure gent gran pel carrer, havia tirat a terra arbres al parc i fins i tot, una vegada, havia tombat un vagó de tren aturat en una via. Mai no vaig saber si aquesta última malifeta del vent del nord era certa.
He pensat en tot això, en la boira i la tramuntana, veient una anodina pel·lícula nadalenca en què la protagonista arribava al seu poble i esclatava d’alegria perquè el trobava nevat. La noia trepitjava la neu i hi enfonsava els peus, eufòrica, mentre xisclava “Fa olor de neu! Fa olor de neu!” Allà on jo hi veia humitat i fred i incomoditat màxima, ella hi veia la felicitat del Nadal de la infància.
La boira que no deixa passar ni l’escalfor ni la llum del sol, la tramuntana ferotge que xiula com un monstre, els carrers nevats que són difícils de transitar... tot agafa un altre caire si ens remet a la infància. Com les olors i les cançons i tot el que té poder evocador. Com deia la gran Ana Maria Matute –l’escriptora que més i millor ha escrit sobre la infància–, “potser la infància és més llarga que la vida”. Potser la infància és l’únic lloc al qual podem anar quan volem fugir de boires, tramuntanes i neus més cruels que les d’aleshores.
