Amor de mare
Amélie Nothomb es confessa una gran admiradora dels contes tradicionals (“Em sento als contes com a casa meva”) i elogia amb entusiasme Charles Perrault perquè no endolceix la realitat per als nens. Perrault, diu l’escriptora francesa, no pren els nens per imbècils. El seu pronunciament agafa més volada en temps del políticament correcte, quan tantes veus proposen la revisió dels contes que s’han transmès generació rere generació per corregir-ne la crueltat o el masclisme.
Per defensar aquesta tesi, Nothomb ha escrit la novel·la 'Golpéate el corazón' (Anagrama), protagonitzada per una heroïna que hereta trets de la Ventafocs i la Blancaneu, dues noies de gran bellesa que pateixen la gelosia de les seves respectives madrastres. Però, en la novel·la d’Amélie Nothomb, Diane pateix l’hostilitat –provocada per la gelosia- de la seva pròpia mare.
Hi ha una teoria que assenyala que als contes tradicionals hi ha madrastres pèrfides perquè la societat no hauria pogut digerir una mare malvada. 'Golpéate el corazón', en un pas endavant agosarat, busca trencar un dels tabús més ben instal·lats en el nostre imaginari: l’amor de mare, intocable, inqüestionable. Nothomb posa en dubte que totes les mares hagin d’estimar les seves filles i retrata les filles que, en justa correspondència, acaben detestant les seves mares.
Tot i així, resulta evident que per a una criatura innocent, no hi ha desconcert més cruel ni ferida més sagnant que el desamor de la mare. Amélie Nothomb qüestiona la infal·libilitat de l’amor maternal però assenyala clarament que, si aquesta connexió entre mare i criatura falla, és un fet contra natura. Per això, penso, les mares indiferents, o malaltissament possessives o d’una indiferència gelada, ja sigui a la literatura o al cinema, encara més a la vida real, ens impressionen tant.
Us recomano aquesta novel·la, que es llegeix com un conte pervers en el qual no hi ha cap frase sobrera però sí grans dosis d’ironia. La maternitat analitzada, gairebé disseccionada, amb un ritme narratiu propi dels contes de Perrault.
“La seva mare no semblava ser conscient de la seva crueltat. Semblava convençuda que era una mare excel·lent. Marie tenia aquell tret de la gent ordinària que consisteix a proclamar autèntiques barbaritats com: «A mi ja em coneixeu, vull ser justa» o «Avantposo l’amor pels meus fills a tota la resta»".
