20 de novembre
Aquesta setmana ha fet quaranta-quatre anys de la mort de Franco. Del rostre compungit d’Arias Navarro a la tele. Dels inesperats i ben rebuts dies de festa a l’escola. De l’expressió atònita dels meus pares, com si no poguessin acabar de creure que, quatre dècades després, el malson s’hagués acabat. De les llargues cues davant del fèretre. De la sensació –nova i agradable– de no saber què passaria però que passarien coses que intuíem bones.
Després recordo la coronació d’aquell rei jove i ullerós, amb els nens tan rossos. La preparació de la Ley para la reforma política, sempre amb el soroll de sabres de fons. L’horror de la matança d’Atocha. La sorprenent legalització del Partit Comunista. Tot això ho vaig viure encara amb actitud infantil, que es limitava a observar la reacció dels meus pares davant dels fets que s’anaven succeint.
Per les primeres eleccions, el mes de juny de 1977, vaig assistir al primer míting de la meva vida. Va ser a la Monumental de Barcelona i la candidatura era el Pacte Democràtic per Catalunya, una unió de partits que defensaven l’Estatut d’Autonomia per a Catalunya, entre els quals hi havia Convergència Democràtica i el PSC Reagrupament. El meu pare estava emocionat com un nen petit i només ara, tants anys després, m’adono d’una cosa terrible: era el primer míting per a mi, que tenia setze anys, però també era el primer (obert i autoritzat) per a ell, que en tenia cinquanta-un.
La següent fita important va ser el referèndum de la Constitució, el 6 de desembre de 1978. Jo encara no podia votar però ja m’interessava la política, m’havia informat una mica i trobava que el vot plantejava dubtes seriosos. Els meus pares, en canvi, estaven decidits pel sí. Anhelaven un futur democràtic i ho feien des de la confiança dels que han viscut en la foscor i veuen una escletxa de llum.
Vaig mirar de fer-los canviar d’opinió, sense aconseguir-ho. Més endavant recordo haver pensat que m’havia passat de llesta i que ells l’havien encertada. Eren els anys de la “modélica transición española” que ningú semblava qüestionar.
Ara, en aquest 2019, amb aquesta Espanya que fa fortor de naftalina, m’indigna profundament la utilització que l’Estat va fer de l’esperança de tanta gent que, com els meus pares, es va creure que allò anava de veres. Aquest 20 de novembre s’han celebrat arreu de l’Estat misses pel dictador, i el franquisme sociològic (i polític) està més viu que mai.
