Sílvia Pérez Cruz: La timidesa sensual
La Sílvia Pérez Cruz és a tot arreu com un miracle que ens envolta. Quan la sents parlar, tan tímida i nena, penses que hem tingut sort que ningú li hagi fet mal. Amb 28 anys i una filla de quatre, es manté tan vulnerable a la vida que mereix i necessita que només li passin coses bones.
La Sílvia parla el català com una gasela que beu aigua i, quan ho fa, l'arrela en el regne de les coses que simplement són i són, per tant, inqüestionables. El parla bé? No en tens ni idea. L'empordanès té en la seva veu la sensualitat d'un saxo i et desconnecta el cervell de les neurones mestretites. Només pots dir que mentre el parli algú com ella qui el troba provincià et fa partir de riure.
L'artista és un mèdium que ens reconnecta a la dimensió màgica de la realitat. Si un altre il·lustre palafrugellenc ho feia amb la ploma, la Sílvia ho fa amb la veu. Un instrument fet de llengua i llavis, de xiuxiuejos i gemecs. Tan orgànic que no el pot tocar sense compondre i convertir la partitura escrita per algú en una torbadora intimitat.
Jazz i flamenc, català i andalús, Serrat i Raimon, perden contorns. Molts anys d'estudis i grans mestres han fet del seu talent un totterreny que tasta totes les olles, però l'impuls que la mou és el de la nena que per no perdre el pare cantava amb ell havaneres a les tavernes. La que feia plorar els rics. La que, amb peus descalços, ens transforma en algú que vam ser i que era digne de viure.