Fa uns anys vaig fer, amb la psicòloga Pilar Arlándiz, un club de lectura a la biblioteca pública de Ripoll. Entre les persones que van assistir a l’activitat hi havia Sílvia Orriols. Encara faltava temps perquè entrés a l’ajuntament. La vaig reconèixer quan va intervenir per fer-me una pregunta la resposta de la qual, si jo la donava amb honestedat, només podia confirmar els seus postulats racistes i xenòfobs. La situació no era nova per mi, la d’Aliança Catalana podria ser ben bé filla d’un altre essencialista el partit polític del qual només tenia un punt al seu programa electoral: el de fer la vida impossible als seus veïns moros. Em refereixo a Josep Anglada, que, quan jo anava a l’institut, es va dedicar a atiar el foc contra la immigració en barris com el nostre organitzant activitats com la recollida de firmes contra l’obertura d’un oratori. La diferència del líder de Plataforma per Catalunya amb la també vigatana alcaldessa de la capital del Ripollès és que a ella no se li pot retreure el passat netament feixista que tenia Anglada, que havia estat membre de Fuerza Nueva. Tot i que veient els ullets que posa a Vox quan li convé, saltant-se a la torera el fet que es tracti d’una formació que odia profundament la catalanitat, no m’estranyaria que l’aliança l’acabés establint amb aquest altre nacionalisme, espanyol però tan excloent i moròfob com el seu.
Davant del fet que els partits ultres agafin les denúncies i reivindicacions que fem les dones abans musulmanes en contra de la misogínia religiosa de què venim i la instrumentalitzin per defensar els seus postulats hi ha qui ens convida a callar. Ah, és que dius coses que aplaudeix i difon l’Orriols. Ergo és que tu ets d’extrema dreta. És com afirmar “és que Hitler era vegetarià, si tu ets vegetarià és que ets un nazi”.
Confesso que em molesta molt haver de conviure amb aquesta simplificació barroera de les idees, el pensament i la seva expressió en el debat públic. Cada cop que assimilem a un extrem de l’arc polític les postures intermèdies sense acceptar els matisos ni voler conèixer la realitat des de la qual es pensa i s’opina, estem contribuint de manera molt important a això que s’anomena polarització. És potser el punt més feble de les democràcies obertes ara mateix: que la política s’hagi futbolitzat i sigui cada cop més difícil abordar la complexitat. Perquè tot és o amb mi o contra mi, o ets dels meus o ets dels altres. I si ets dels altres no ets algú que pensa diferent sinó un enemic. I a un enemic se’l pot eliminar.
El cas és que el feminisme en el si de l’islam (el feminisme laic i no l’anomenat “feminisme islàmic”, que és religió i no feminisme) existeix des de molt abans que es formessin els partits d’extrema dreta a Europa i des de molt abans que aquests decidissin instrumentalitzar la situació de les dones musulmanes. Ni Fatima Mernissi ni Nawal El Saadawi se les va inventar Sílvia Orriols. Les lluitadores per la igualtat en països on la religió és llei es dediquen a defensar l’accés de les nenes a l’educació, a lluitar contra el matrimoni infantil, a acabar amb els marcs legals que fan que la dona sigui tutelada pel marit o el pare. S’organitzen per atendre les mares fortament estigmatitzades en països com el Marroc perquè hi estan prohibides les relacions sexuals. Treballen contra els elements per guanyar la llibertat de totes, com ha fet el feminisme a tot arreu. No és el cas d'Orriols, que proposa mesures per anar en contra de les dones que ella considera sobreres per no tenir vuit cognoms catalans. No, ni ens representa ni té cap credencial en igualtat que legitimi els seus discursos. No acceptem que parli per nosaltres.
