El Raval de les desigualtats
SubdirectoraA tocar de la ciutat dels prodigis que continua sent l'Eixample, hi ha el barri de les desigualtats. És el Raval, el que ha quedat d'aquell Xino on les famílies de la resta de Barcelona transmetien als seus fills que no es podia entrar. Va esclatar com a barri obert als visitants a partir dels preparatius dels Jocs Olímpics.
En un primer moment, el resultat va ser una àrea amb molt de color, on es respirava diversitat i tolerància, atractiva per a barcelonins de mentalitat oberta que s'hi traslladaven amb alegria, prou joves per no preocupar-se per les escales sense ascensor. Al costat de bodegues i botigues de tota la vida que encara resistien, de locals llegendaris com el Marsella i de personatges que semblaven trets de 'L'ombra del vent', apareixien noves cafeteries, bars de nit, hotels, perruqueries modernetes, botigues de roba de 150 euros (o més) la peça i restaurants sense estovalles de 60 euros per cap. Els 'pakis' que tanquen tard, la proximitat de la Rambla i del Paral·lel, les nombroses parades de metro i d'autobús que et permeten arribar a qualsevol punt de la ciutat sense complicacions i el fet de tenir la platja a vint minuts a peu completaven el paquet.
Vist així, el Raval –que ja no era el Xino– semblava un barri guanyador. Una idea que s'ha demostrat errònia. I l'error ha anat tan lluny que ara serà difícil revertir-lo. Ara mateix, el Raval tensionat pel turisme i la gentrificació ens escup cada dia a la cara la desigualtat social que s'amaga a Barcelona i que és especialment crua en aquesta zona. Si t'asseus a les terrasses dels bars del voltant de la Filmoteca de Catalunya –considerada una de les grans apostes pel barri– cada cinc minuts se t'encongirà l'estómac –si no tens la pell molt dura– amb les històries que s'intueixen a les cares, les mans i la roba de cadascuna de les persones que vindran a demanar-te monedes o a vendre't mocadors de paper. Des de joves consumits per les drogues fins a gent gran desesperada que intenta mantenir la dignitat però que necessita caritat. El seu itinerari –durant el qual et claven els ulls a l'entrepà que t'estàs menjant, un retret mut i irrefutable– transcorre pel costat d'edificis de grups inversors que estan sent restaurats per vendre'n els pisos a joves professionals.
Tot això passa entre una brutícia i una degradació urbanística creixents, i s'agreuja especialment amb enfrontaments violents entre grups vinculats als narcopisos, el tràfic de drogues a petita escala i ves a saber què més. No es pot dir que el Raval sigui "la zona més perillosa de Barcelona" –com proclamava la setmana passada un programa de La Sexta per arrossegar els espectadors a veure un reportatge sensacionalista– perquè a Barcelona no hi ha zones intrínsecament perilloses: no s'hi segresten nens ni turistes, hi ha poquíssims assassinats, s'ha acabat l'època dels atracaments sistemàtics a farmàcies, bancs i joieries i no hi ha un nombre alarmant d'estrebades. El delicte rei és el furt, sense violència i associat a les aglomeracions i el turisme. Però els punts negres de violència al Raval són una amenaça greu per a la convivència: els veïns d'aquestes zones, força identificades, sí que viuen amb por. I no poden permetre's el luxe de traslladar-se.
Qui ha deixat que la situació arribés a aquest punt? Diversos governs municipals, inclòs l'actual, suposadament sensible als més desafavorits. El paper del govern català, especialment pel que fa al departament d'Interior, també s'hauria d'examinar. Però el que no pot ser és que la reacció institucional als incidents greus –com aquest divendres arran d'una altra baralla a cops de matxet, vinculada als narcopisos– sigui una reclamació municipal que sona a tirar pilotes fora i una rèplica enrabiada i irreflexiva del conseller d'Interior, Miquel Buch: una escenificació més de la mala relació entre l'Ajuntament i la Generalitat. Totes dues institucions tenen recursos –encara que siguin endèmicament insuficients– i és responsabilitat seva destinar-los al que és prioritari. La situació d'aquests punts foscos del Raval requereix investigació policial col·laborativa. I les desigualtats, una intervenció social. Estem esperant.
