Els silencis d’un rei

Els pitjors enemics de les monarquies modernes no són els republicans, són els cortesans. El cas d’Alfons XIII d’Espanya és paradigmàtic. Pèssimament educat per una sinistra caterva de tutors amb sotana o uniforme –una fórmula molt semblant a la que experimentà el seu net, sis dècades després–, un entorn cortesà d’aristòcrates, militars i burgesos l’acabà de convèncer que podia col·leccionar amants esporàdiques o fixes i fills il·legítims, o que li estava permès encarregar films pornogràfics; que podia, al mateix temps, fer inversions i negocis privats prevalent-se de la seva condició de rei; que podia, igualment, beneir una dictadura i, a Barcelona, davant tots els alcaldes del Principat, etzibar-los: “No olvidéis que soy descendiente de Felipe V”; que podia, en fi, fer allò que li donés la gana, protegit per la campechanía, el casticismo i el gracejo popular que figurava posseir. En Cametes –com se l'anomenava popularment a Catalunya– va estar convençut fins quasi el final que, mentre ell ostentés la Corona, la monarquia estava assegurada a Espanya. Després? Après nous, le déluge, com havia dit Madame de Pompadour.

Malgrat que, d’entrada, no va voler tenir una cort formal, és remarcable que, tan bon punt es va sentir segur en el tron, Joan Carles I seguís amb tant d’entusiasme el model disbauxat i irresponsable del seu avi. De manera gradual, un entorn d’empresaris poc exemplars i d’aventurers diversos (no sé si els recorden: el diplomàtic Manuel de Prado y Colón de Carvajal, el fals príncep Zourab Tchokotua, el traficant d’armes Adnan Khashoggi, Javier de la Rosa, Mario Conde i altres companys de caceres, regates, negocis i francachelas) van persuadir el monarca espanyol que era perfectament impune, que tenia barra lliure. I ell, que ja hi estava predisposat, s’ho va creure. Però ja no érem al primer terç del segle XX, sinó als primers lustres del XXI; i, després d’aquella patètica contrició de l’abril de 2012 (“Lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a ocurrir”) arribà, inexorable, l’abdicació del juny de 2014.

Des d’aleshores, i fins aquest mateix cap de setmana del retorn temporal de l’emèrit, els nefastos cortesans s’han multiplicat al seu voltant. Alguns, els més conspicus, l’han anat a visitar als Emirats Àrabs o li han fet d’amfitrions durant la breu estada a Sanxenxo. D'altres han penjat al centre de Madrid pancartes de reivindicació de la figura de l’anterior monarca, com si la modernització social, el progrés material i la integració internacional que l’estat espanyol ha experimentat des del 1975 fossin obra personal seva, i no del conjunt de la societat. I han “calculat” que els viatges diplomàtics d’aquell que la família anomenava Juanito van reportar 62.000 milions d’euros i crear 2,4 milions de llocs de treball. Es veu que les repúbliques no tenen política exterior, ni capten inversió estrangera, ni fomenten les exportacions. Senzillament, grotesc.

Per cert, ¿qui diantre forma aquesta Concordia Real Española promotora de les operacions propagandístiques esmentades, i qui la finança? Els donatius a lobis ideològico-polítics d’aquesta mena haurien de ser tan públics i fiscalitzables com els que es fan als partits. De moment, sabem que el seu portaveu és... Alfredo Urdaci, l’inoblidable cap d’informatius i mestre de manipulació de la RTVE d’Aznar. Ja és una dada.

A un nivell més modest, hi ha els petits cortesans que, sense haver tingut cap relació especial amb Joan Carles, creuen necessari defensar-lo per una barreja de servilisme, llagoteria i esperit estretament conservador: no fos cas que, devorada pel descrèdit aquesta baula de la cadena, s’esfondrés tota l’arquitectura del règim. És el cas, per exemple, de l’inefable Francesc Granell, que, en el seu darrer article a La Vanguardia, se sincera: “Els que, amb la majoria silenciosa espanyola, som monàrquics, desitgem que la presència de l’emèrit a Espanya serveixi per reafirmar el paper de la Corona en la direcció de l’Estat...” (les majúscules són seves; el recompte de monàrquics, també).

Tanmateix, i sense adonar-se’n, tots aquests cortesans de primera, segona o tercera categoria li fan més mal que bé a la institució que pretenen defensar; per això els he qualificat de nefastos. Sí, perquè a un personatge que, de manera espontània, no té cap percepció de culpa, creu que no ha fet res malament ni gaire diferent d’allò que havien fet els seus avantpassats, a algú així cobrir-lo d’elogis desmesurats, atribuir-li mèrits fantasiosos, elevar-lo a la categoria de salvador d’Espanya després de la dictadura que el designà, no fa més que enfortir-li el complex d’impunitat, convèncer-lo que ha estat víctima d’un tracte injust i que la seva reputació resta intacta. I, per tant, això esborra del seu horitzó qualsevol hipòtesi de reconeixement de culpa, d’assumpció de responsabilitats no dic penals, però almenys ètiques. Encegat per l’encens dels panegiristes, l’emèrit no sentirà mai la necessitat de donar als ciutadans aquelles explicacions que li reclamen fins i tot des del PSOE; ens quedarem, doncs, amb el lacònic “Me he equivocado. No volverá a ocurrir” que tancà –en fals– la crisi de l’elefant de Botswana.

Una monarquia del PP, Cs i Vox estarà sentenciada.