El silenciat dret al silenci
El personatge d’una obra de Sartre afirma que l’infern és l’altre. I en aquesta Catalunya postpandèmica, xafogosa i inundada de turisme, que surt i es mou com mai, cada dia costa més escapar de les seves flames. Un dels ventalls que atien aquest foc és la general incapacitat per considerar el silenci un bé comú. Ha costat molt, però s’ha entès, que tenim dret a respirar un aire mínimament net. Un dret que, per desgràcia, ni les amenaces de la UE permeten garantir a milions de catalans, però que pocs discuteixen. No passa el mateix amb el silenci. Milers de ciutadans que obrint balcons i finestres dormirien bé, han de dormir tancats –asfixiant-se o gastant i contaminant amb l’aire condicionat– perquè, si obren, els crits del carrer no els deixen descansar. Però el pitjor són les reaccions de “l’altre” quan li intentes fer veure amb bones maneres que el seu teòric dret a cridar o a sentir una música a tot drap –a dinamitar el silenci– trepitja drets fonamentals dels que l’envolten. En vam tenir una mostra fa uns dies al Telenotícies comarques, arran d’una iniciativa del Vendrell que pretén garantir un cert silenci en algunes platges. “No hi ha res pitjor que intentar relaxar-se a la platja amb un lloro d’aquells a tot drap”, deia un senyor. I un noi replicava: “Llavors què passa: que si ell es posa allà i jo aquí i tinc música posada el molesto? Llavors no vagis a la platja, queda’t a casa i ningú et molestarà”.
I el problema és que tampoc: que quedant-te a casa sense morir ofegat, el soroll també t’assalta. No em sorprendria que el mateix argument s’hagués esgrimit amb el tema del fum: “Si no t’agrada el fum, no vinguis al bar o al restaurant, queda’t a casa”. El raonament de fons és el mateix: jo tinc dreta a degradar un bé comú i tu no tens dret a reprimir-me. En el cas del tabac, la batalla s’està guanyant. Fins i tot a les terrasses s’acabarà “reprimint” fumar. La “intolerància” va començar, com al Vendrell, creant petits espais per a no fumadors, i sembla que acabarà tolerant només petits espais per a fumadors. Però en la batalla contra el soroll la cosa no arrenca. El fet que una ciutat pionera com Barcelona tingui platges per a gossos o tingui platges lliures de fum, però no es plantegi tenir –amb sancions i personal que les faci complir– platges per relaxar-se, on ningú et pugui agredir amb altaveus a tot drap, diu bastant del poc valor que es dona al silenci en els cercles més progressistes.
Si el dret a no haver de respirar fum als espais públics va ser durant decennis menystingut i criticat per bona part de les esquerres com una mostra d’intolerància repressiva, tot apunta que el dret al silenci té un llarg camí per recórrer. Perquè les dretes tenen altres maneres de garantir-lo: disposen d’espais privats on no deixen entrar a tothom. Són, com sempre, els més pobres els que no tenen escapatòria en el que acaba en cercle viciós: com més soroll més atordiment, menys vida interior, i com menys vida interior més intolerància al silenci i més tolerància al soroll.
