Tot sigui per la ciència
Un any més La Marató de TV3 ha demostrat la seva capacitat de mobilització, estimulant la donació de diners per a la investigació de malalties i entretenint l’audiència fent divulgació científica. És un cop l’any, però les dinàmiques televisives continuen funcionant amb l’eficàcia d’una rutina ben controlada. Uns anys millors que d’altres, unes edicions amb les costures més ben cosides que unes altres, i sempre amb moments emotius. Més enllà de l’estricta finalitat recaptatòria, en aquestes tres dècades l’espectacle ha servit per potenciar un orgull de país per haver trencat el tòpic del català garrepa. I ha permès fer divulgació social sobre les malalties. Més enllà de conèixer símptomes, identificar diagnòstics i aprendre mètodes de prevenció, la Marató ha servit per cultivar la sensibilitat respecte als malalts, alleugerir l’estigma respecte algunes circumstàncies i fer prendre consciència de la importància de la sanitat pública i de la transcendència de la investigació mèdica.
Són 30 anys de Marató, trenta edicions en què les dinàmiques han anat evolucionant. Les primeres tenien un component de gal·la festiva amb figures internacionals que apareixien per la pantalla. La festa va evolucionar cap a un folklore en què el territori va agafar importància. La pandèmia del coronavirus no ha aconseguit carregar-se l’espectacle, i malgrat les dificultats i els impediments La Marató ha continuat recaptant unes xifres econòmiques dignes de les cadenes més importants del món i de les festes de solidaritat més prestigioses.
Aquest any el programa no només se centrava en el vessant mèdic i solidari sinó que també celebrava les 30 edicions. A nivell estrictament televisiu es feia evident que La Marató ha sigut el contenidor oficial d’unes escenes molt populars que han anat més enllà de l’emotivitat de les històries dels malalts. Han sigut els moments de vergonyeta aliena de les estrelles de la cadena. En els muntatges de refregits històrics, els grans moments de les maratons passades estaven vinculats als esquetxos en què els presentadors feien comèdia. Uns ballaven, altres cantaven, uns feien sonar les maraques, altres l’ukelele, uns es disfressaven, parodiaven un videoclip o posaven a prova la seva perícia física. Es feia palès que són els instants que acaben transcendint. Era la manera més clara aquest diumenge de plasmar aquestes tres dècades: recuperar aquests moments de comedieta. Si als inicis de TV3 el programa de Cap d’Any era on vèiem els presentadors trencant amb el seu rol periodístic per fer els Pastorets o cantar una nadala, després ha sigut La Marató la que ha agafat el relleu i ha creat aquest espai per al xou, el moment ridícul o l’instant burleta per als mateixos presentadors. La festa solidària del país que promou TV3 és el dia oficial de l’esbojarrament televisiu, el dia que tot està permès, la jornada laboral que amb els anys es miren amb una mica de vergonya i sentit de l’humor. Tot sigui per la ciència.
