Bon dia, 2025. Ens estem cruspint el primer quart de segle del XXI i, certament, ens l’imaginàvem més gran, més desvetllat, lliure i feliç. Hi ha motius per pensar que hem anat enrere (tant si situem la primera persona del plural al món o a Catalunya) i entrem a l’any nou amb la inquietant sensació que si el futur és incert per definició, les incerteses amb què entrem a la segona meitat de la dècada dels vint són de tsunami: tenim Europa davant la quadratura del cercle de continuar sent un espai de llibertat i benestar mentre és cridada a rearmar-se amb una economia que no tira com ans solia; tenim guerres a la vora, i Trump i Musk redefinint el món; la intel·ligència artificial cavalcant cap a les nostres vides i feines, i l’evidència que com a país no tenim prou poder polític que miri per nosaltres mateixos.
Amb tot, sempre penso, i avui també, que no som, ni de llarg, la Catalunya que ha estrenat un gener en pitjors condicions i més incerteses. Ens hem de dir les coses (els convido a rellegir l’article “Bons propòsits... Res més?”, de Miquel Puig), però no podem viure com acabats de llevar en un dia feiner, quan repassem què ens espera i pensem que no ho aixecarem, sinó que hem de viure com a mig matí, quan ja estan en marxa feines i decisions programades per al dia i la dinàmica virtuosa de l’esforç en les obligacions revela que no tot era tan complicat.
Pura coincidència, he vist la felicitació d’any nou del 1991 de Cruyff a TV3, en què diu: "Els catalans poden demanar més confiança en ells mateixos i potser podrem dir «aquest any, pot ser sí»"; i un text de Pasqual Maragall en plena crisi post Jocs del 92 en què deia que sovint es preguntava què era el patriotisme i havia conclòs que, per a un polític era qüestió d’arrossegar la gent, de creure en la part plena de les dades i les previsions i evitar el bucle pessimista.
