Significació de Sant Jordi i amnistia (1930)

De l’article de Francesc Madrid, Paco Madrid (Barcelona, 1900 - Buenos Aires, 1952), i portada de L’Esquella de la Torratxa (25-IV-1930) amb aquest peu: “Aquest any no mata el drac: glorifica els nostres amnistiats!” El general Berenguer, que volia suavitzar la dictadura heretada de Primo de Rivera el gener del 1930, va amnistiar presos polítics i socials.

Parlarem de Sant Jordi, o, millor dit, del que significa la diada de Sant Jordi per als catalans, i molt especialment, de la significació que ha pres la festa en aquests anys darrers i, encara més especialment, del caire que aquest any té la festa de Sant Jordi, i tot això vist per un temperament francament laic com el nostre. La llegenda, les roses, el drac, l’escut que honora la façana de la nostra antiga Mancomunitat, projecció espiritual d’aquella Generalitat llunyana, tot això té un valor espiritual ... .... .... [censurat per la dictadura] ... .... ..... Els creients poden veure tan sols la celebració d’una festa religiosa destinada a festejar la memòria d’un Patró; nosaltres, els laics, hi podem veure el sentit perfectament profà de les flors esclatants i sensuals en arribar la primavera; la beutat de les noies que perfumen amb la seva presència la festa mística entre l’ambient gòtic del pati de la Diputació -enlletgit també per la poca-solta transcendental d’aquell “conde de Montseny” que passarà a la història, si és que hi arriba a passar, com un dels casos de xaronisme més divertits i rigolos que ha passat per la política ... ... ... [censurat per la dictadura]. Però aquest dia d’abril té per tots -laics i catòlics- un valor religiós i cívic d’una alta transcendència pairal. En aquests darrers anys, en què no era possible cap mena de manifestació política autòctona, en què se’ns privava de tota mena de manifestació particular i pública del nostre sentiment, calia aprofitar-ho tot per a demostrar la nostra fe i el nostre entusiasme per una causa que nosaltres creiem justa i liberal. L’expansió del llibre, l’augment de tiratge dels diaris catalans, de les revistes internacionals en què tots els autors -Sagarra, Montero, “Amichalis”, Sugranyes, Aguilar, Solsona, etc.- eren un motiu perquè el públic manifestés clarament quina era la seva manera de pensar. (Jo encara recordo en un viatge d’uns ministres de la Dictadura la mala estona que passaren, en un llotja proscenial del Teatre Còmic, quan tot el públic es posà dret per a ovacionar una escena en què apareixia l’Orfeó Català). Sant Jordi ha estat aprofitat en aquests darrers anys per a demostrar la fe en la causa catalana. Tots, els que no creuen i els que creuen, sabien agermanar-se amb motiu d’un fira de roses i enmig dels claustres civils de la Diputació, per a donar a entendre que tenien privat el dret de manifestar la seva idea política; que tenien prohibit l’ús de les banderes ... .... [censurat]. Saludem, doncs, el Sant Jordi catòlic, com una festa de la ciutadania. Vegem en ella, no pas la finalitat eclesiàstica, sinó la que representa per a nosaltres, la terra amb les seves roses que s’obren i amb les seves dones que somriuen després d’haver acomplert el gest cívic d’obrir les portes de la presó als que hi eren, perquè una idea viva els hi havia dut.