El signe de la creu
Als primers cristians ni els va passar pel cap identificar-se amb una creu. Hauria estat una autèntica barbaritat. La creu era l'instrument de tortura i execució que havia patit el natzarè i que, durant uns segles, continuaren patint ocasionalment els seus seguidors.
El giny tenia un origen persa, Alexandre el Gran el va utilitzar de tant en tant i els cartaginesos el van adoptar amb entusiasme. Els romans el van copiar d'ells. Morir a la creu suposava la infàmia definitiva. De fet, el primer crucifix, un dibuix traçat en una paret i datat al segle II, mostrava un ruc crucificat i probablement es mofava d'un cristià: lluïa la inscripció “Alexàmenos adora déu”.
El símbol del cristianisme va ser, des del principi, un peix. Se'n desconeix amb exactitud la causa, però, si s'hi fixen, els evangelis estan plens de peixos i pescadors. Això del peix tenia sentit. Quan es volia crear una imatge de Jesús de Natzaret, se'l pintava com a “pantocràtor” (totpoderós), amb halo i gest serè, o com un pastor amb un xai a les espatlles.
Diuen que la primera creu mostrada com una cosa positiva va ser la que va veure al cel l'emperador Constantí abans de la batalla del Pont Milvi (any 312). Però Constantí, que va permetre la pràctica del cristianisme a l'imperi i es va batejar poc abans de morir, no va veure pròpiament una creu. Va veure, segons la propaganda constantiniana, una cornamenta de cérvol i sobre ella, superposades, les lletres gregues X i P, primeres de la paraula Crist.
Constantí va desplaçar la capital imperial a una nova ciutat, Constantinoble (actual Istanbul), i allà, cap a finals del segle IV o principis del V, algun artesà es va atrevir a experimentar amb la imatge de la creu. A poc a poc es va fer més acceptable representar Jesús crucificat, però sempre de forma gloriosa: vestit amb una túnica esplèndida, sense cap mostra de patiment i, per descomptat, sense claus, ni corona d'espines, ni la burleta inscripció INRI (Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum, Jesús Natzarè rei dels jueus). La creu era més un fons que una altra cosa.
Els papes de Roma van mantenir habitualment una relació de submissió amb l'emperador de Constantinoble, amb alts i baixos deguts a disputes doctrinals com la relacionada amb el monofisisme (tenia Jesús una naturalesa humana i una altra de divina?, tenia una sola naturalesa?, en tenia dues però unides per una sola voluntat?: molt entretingut), però el 730 hi va haver baralla.
L'emperador Lleó III, nascut el 690 a l'actual Síria, llavors ja musulmana, es va declarar iconoclasta. I, com els musulmans, va prohibir les imatges de crists, verges, sants i màrtirs a tot l'imperi. El papa Gregori II va defensar ardorosament la iconolatria. En plena ruptura, tots dos van constatar que podien reconèixer-se en un símbol: la creu a seques, sense penjar ningú. A partir de l'any 800, el nou emperador europeu, Carlemany, assessorat per Teodulf d'Orleans (un religiós que no era d'Orleans, sinó de Saragossa, i que simpatitzava secretament amb la iconoclàstia), es va sentir còmode amb els dos pals creuats.
(Va caldre esperar a l'Edat Mitjana tardana perquè apareguessin crucifixos amb víctima ensangonada, i al barroc espanyol, braç gràfic de la Contrareforma, perquè es mostrés la tortura en tota la seva esplendor.)
No sé si Pedro Sánchez és aficionat a aquestes peripècies cristianes. Jo diria que no. Però ho sembla.
En els famosos cinc dies d'abril, quan es va retirar al Getsemaní de la Moncloa per meditar sobre si valia la pena patir totes les humiliacions que li infligia l'oposició (en realitat va saber en tot moment que sí que valia la pena i pensava més en la premsa que en el pobre Feijóo), va fer gairebé una paròdia del relat evangèlic. Entre aquestes presumptes humiliacions, destacava el sobrenom “Perro Sánchez”, derivat després en “Perro Sanxe”. Això del “perro” va ser ideat ja el 2014, quan Sánchez va accedir per primera vegada a la secretaria general del PSOE, per algú poc entusiasta del socialisme que escrivia a Forocoches.
Al principi, el malnom era una creu per a Sánchez. Després li va anar fent gràcia. A poc a poc, els seguidors del president van començar a lluir samarretes i adhesius amb les paraules “Perro Sanxe” i “Perra Sanxe”. La dona del president porta de vegades una xapeta de “Perra Sanxe”. Ara, el PSOE està entossudit a registrar a l'Oficina de Patents el copyright de Perro Sanxe per difondre massivament el malnom en tota mena d'objectes.
Com els cristians amb la creu, Sánchez ha transformat el símbol de la infàmia en instrument de propaganda. Quedem a l'espera d'un nou símil cristològic per part del president.