El Partit Popular, des que va mudar la pell per deixar enrere Alianza Popular per guardar distàncies amb la tradició franquista acumulada, no ha parat de fer girs al centre i buscar un discurs moderat, però no se’n surt. De manera cíclica intenta reconfigurar el seu GPS ideològic, però, com la pedra de Sísif que una vegada i una altra torna a rodolar muntanya avall, sempre acaba instal·lat en posicions reaccionàries, defensives i intransigents. El PP porta més de trenta anys de viatge al centre que mai arriba a destí.
El 2006, el PP de Rajoy ja va recollir signatures per oposar-se a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que el TC va acabar de retallar quatre anys després, i són incomptables les campanyes que han tingut la catalanofòbia com a combustible amb l’únic objectiu de mobilitzar el seu electorat en la permanent batalla per ocupar la Moncloa. Des de falques de ràdio a Andalusia i a l’Aragó sobre la immersió lingüística a Catalunya o els suposats privilegis fiscals dels catalans, fins a les constants comparacions amb el terrorisme d’ETA, l’inventari de campanyes indignes que ha fet el PP contra els catalans és considerable.
Ara, quan el govern espanyol té sobre la taula els expedients d’indult a les 12 persones que vam ser jutjades i condemnades pel Tribunal Suprem amb motiu del referèndum de l’1 d’Octubre, el PP torna a utilitzar la mateixa carta. Aquesta setmana ha començat una altra campanya de recollida de signatures, aquest cop contra els possibles indults als presos polítics. Diuen que és una campanya per la igualtat dels espanyols, per la Constitució, per la justícia i per Espanya. Amb aquest enunciat podríem creure que estan pensant en el rei emèrit, refugiat en una torre de marfil als Emirats Àrabs per evitar explicar d’on surt la seva fortuna, però òbviament és una altra campanya per demanar que els presos del Procés es podreixin a la presó i per alimentar els instints més baixos d’una part dels ciutadans espanyols per desgastar el PSOE i Pedro Sánchez.
Els mateixos que el 2017 sortien al carrer al crit de ¡A por ellos! per acomiadar els policies que havien de venir a reprimir a cops de porra els votants del referèndum són els que ara estan cridats a signar per evitar els indults. Són signatures mogudes per la venjança, incapaces d’entendre les raons dels altres, i que estan sempre a la defensiva. Provoca nàusees veure com s’utilitza l’odi contra els catalans per forjar un discurs nacionalista espanyol mancat de projecte. Com escrivia de forma excel·lent Ferran Sáez Mateu en aquestes mateixes pàgines, és un projecte que ve de lluny i forja una identitat en negatiu a partir de la construcció d’un enemic.
Catalunya li importa un rave, al PP. Des de fa molts anys, per a ells és un territori electoralment perdut. Voregen l’extraparlamentarisme i la seva xarxa municipal és quasi testimonial. En la dinàmica d’utilitzar els catalans com a munició electoral contra el PSOE, tenen clar que a Catalunya ja no els queden vots per perdre perquè fa molt de temps que han tocat fons, però que aquest espantall funciona en molts territoris de l’Estat i espremen això com una llimona.
L’etern viatge al centre del PP ha tornat a fracassar quan, al mateix temps, ha de competir en patriotisme i intransigència amb Vox, que contínuament li marca l’agenda. Amb Ciutadans de cos present, la lluita pels vots de la dreta és només cosa de dos, i el que fa pujar més la temperatura del termòmetre patriòtic és la bel·ligerància contra l’independentisme. Creuen que fent això salvaran Espanya, però el que fan en realitat és devorar-la. Converteixen la societat espanyola en una societat polaritzada, de bons i dolents, en la qual només és possible ser espanyol de la manera que ells diguin, perquè qui s’aparta d’aquest motllo es converteix en un traïdor a la pàtria.
Els indults als presos polítics són un pretext més per engreixar l’eterna lluita entre dretes i esquerres, que sovint no és més que una lluita pel poder. En les properes setmanes, el govern espanyol haurà de prendre una decisió sobre la concessió dels indults. Per al PSOE, que tot ho mesura des del càlcul electoral, totes les solucions són dolentes. Si es deneguen els indults, sembla clar que la legislatura espanyola haurà arribat al final perquè Pedro Sánchez es quedarà sense aliances al Congrés, i si els concedeixen hauran de carregar el cost polític de ser acusats de traïdors.
Sigui per necessitat o per convicció, seria una bona notícia que els presos polítics puguin dormir a casa sense tornar mai més a la presó i acabar amb aquest malson. Se'n poden fer moltes lectures possibles, però els indults no són un acte de perdó, són el reconeixement d’un error de l’Estat i d’una sentència injusta que cal corregir sense deixar passar ni un dia més.
Carles Mundó és advocat i exconseller de Justícia
