Sigles: UNESCO i Unesco

Dèiem l'altre dia que acrònim té dos sentits: sigla que es llegeix com un mot (com ara ONU) i abreviació que, a diferència de la sigla, no pren només la inicial dels mots que la componen sinó fragments (com ara Termcat). De fet, però, n'hi ha prou que prengui dues lletres del mateix mot perquè ja sigui acrònim. És el cas de Renfe (Re ve de Red).

I la tendència en aquest cas -el de l'acrònim que no és sigla- és posar només la inicial en majúscula, tot i que de moment sigui una llicència a la norma bàsica que ens obligaria a escriure TERMCAT i RENFE.

Els mitjans ens hi apuntem per raons estètiques i informatives. Un mot llarg escrit tot en majúscules taca massa. I en un diari no es fila prou prim per fer servir versaletes, que pal·liarien aquest efecte.

D'un temps ençà, però, pel mateix motiu, el criteri s'ha estès a acrònims llargs que sí que són sigles, tot i que la norma encara no ho admeti. És el cas d'Unesco i Unicef, per exemple.

Un cop d'ull a Google em fa veure que el New York Times , Le Monde , La Reppubblica , El País o El Punt escriuen tots Unesco. Amb Unicef hi ha dubtes. I mentre El Periódico opta per Esade, La Vanguardia es decanta per ESADE.

On és el límit? La RAE el posa en noms propis de més de quatre lletres, però això planteja casos delicats. Si al titular van de bracet IESE i Esade, sembla que un faci ombra a l'altre. També hi pesa, esclar, com s'ho escriuen ells. En casos així, més que la lletra, hem d'aplicar l'esperit del criteri.